Presentació de Rodoreda. Exili i desig

Una cinquantena de persones, comptant llarg, omplíem l’auditori de l’FNAC de l’Illa Diagonal ahir al vespre. Ens hi havia reunit l’esquer de la presentació del llibre de Mercè Ibarz Rodoreda. Exili i desig, publicat per Empúries, presentació que faria l’autora mateixa acompanyada d’Imma Monsó i Jordi Cornudella. Va començar Mercè Ibarz donant la benviguda als assistens i presentant els seus companys de taula, a qui havia reunit més com a escriptors que com a altra cosa: volia, va dir, que a la presentació hi hagués escriptors que parlessin de Rodoreda, més que no pas estudiosos de la literatura.

Imma Monsó va ser la primera en parlar, primer del llibre, del qual va dir que tenia un to sobri, elegant, el mateix de la narrativa de Mercè Ibarz; després de la seva experiència com a lectora de l’obra de Mercè Rodoreda: va reconèixer no haver-la llegit en la seva època de lectora voraç, influïda pel prejudici que La plaça del Diamant era una obra cursi, però que quan va llegir-la es va adonar que no ho era ni de bon tros, sinó una novel·la d’atmosfera inquietant, sinistra i trista.

Jordi Cornudella va parlar sobretot dels prejudicis que han marcat la recepció i la lectura de l’obra de Mercè Rodoreda, el que ell anomena molt gràficament la «crosta»: la capa de prejudicis i de lectures «canòniques» de l’obra, d’una part de l’obra de Mercè Rodoreda, molt sovint basades en factors extraliteraris, que molt de mica en mica, en els darrers anys, els lectors actuals estan aconseguint eliminar, en part gràcies a obres com el llibre de Mercè Ibarz. Un llibre que conjuga la màxima reserva respecte de les qüestions íntimes de la vida de l’autora, però sense obviar tot allò que té a veure amb el procés creatiu i el bastiment de l’obra de Rodoreda.

A continuació els tres autors van iniciar un petit debat, en el qual van sortit altres aspectes de l’obra rodorediana, com el fet que els temes que tracta són els temes que tractava la literatura europea de la seva època (Cornudella), igual que l’estil corresponia al de la literatura de la seva època (puntualització d’Ibarz); l’aïllament de l’escriptora a l’exili; o el fet que li imposessin creu i ratlla, en paraules d’Ibarz, la Guerra Civil i l’exili que la van allunyar del món que coneixia, però la creu i ratlla que ella mateixa es va imposar, rebutjant tot el que havia escrit abans de la guerra i, més tard, rebutjant el que havia escrit a l’exili.

La presentació va acabar amb la lectura que va fer la Tina Vallès de «Flor negra» i la que féu Mercè Ibarz de «Viatge al poble de vidre». Curiosament la participació del públic començà amb una pregunta sobre la vida privada de Mercè Rodoreda, tot i la voluntat expressa de defugir d’aquesta mena de detalls si no tenien a veure amb el procés creatiu. Per sort, la cosa no anà més enllà i es parlà de la relació de Julio Cortázar amb Mercè Rodoreda, o més ben dit, amb Joan Prat.

Abans d’acabar he de dir que encara vaig tenir temps de parlar una mica amb la Tina Vallès, autora de la traducció al català del llibre, sobre la presentació, sobre la miqueta de llibre que ja he llegit i sobre  el fet que ja ens coneixíem —encara que, mal m’està el dir-ho, ella ho recordava millor que no jo. Serveixi de disculpa que quan ets darrere del taulell d’una biblioteca, et passen per davant tantes persones que no les recordes totes. Al Copilot de la Tina sí que no el coneixia i avui n’he tingut la oportunitat.

El llibre:

• Mercè Ibarz. Rodoreda. Exili i desig. Tr. Tina Vallès. Barcelona: Empúries, 2008. 258 p. ISBN 978-84-9787-292-8.

Enllaços relacionats:

• Mercè Ibarz: a Lletra i a l’AELC
• Imma Monsó: a Lletra i a l’AELC
• Jordi Cornudella
• Mercè Rodoreda: a Lletra i a l’AELC
• Rodoreda. Exili i desig a Empúries
• A Un que passava: sobre l’Any Rodoreda i sobre Mercè Rodoreda

Sala de lectura, lxxiv: Festín de cuervos, de George R. R. Martin

Dies de feina i, sobretot, de lectura. De relectura, més ben dit: relectura delerosa i apressada dels tres primers lliurament de la saga de «Canción de Hielo y Fuego», de George R. R. Martin, escriptor nord-americà autor de nombroses novel·les de fantasia i de ciència-ficció i, a més, guionista: recordeu La bella i la bèstia, una sèrie que van fer fa anys a TV3, als migdies? Els guions d’alguns dels capítols de la sèrie els va escriure ell.

«Canción de Hielo y Fuego» pertany al gènere fantàstic, fins i tot té els seus dracs i la seva dosi de màgia; però difícilment l’inclouríem en aquell subgènere del fantàstic que se sol titllar de «dragonada». És més aviat una fantasia medievalitzant, que ens transporta a unes terres llunyanes farcides de cavallers, torneigs, dames, cavallers, bard, reis i reines ambiciosos, virreis encara més ambiciosos, amb un passat llegendari poblat de dracs i una dinastia caiguda, els Targaryen, el tron dels quals tothom cobeja.

Fins ara s’han publicat quatre volums dels set previstos, cap d’ells de menys de set-centes pàgines, i està a punt de sortir el cinquè. Malgrat l’extensió de cada volum, no es fan gens avorrits: Martin recorre al punt de vista subjectiu de diversos personatges per anar construint una panoràmica tan àmplia com li permet aquest recurs del món on transcorre l’acció i dels fets que hi esdevenen; accions i fets que es descriuen en un estil àgil, gairebé vertiginós. Cada capítol acaba, a més, amb escenes que funcionen com cliffhanger i generen el suspens necessari per atrapar el lector.

Els quatre volums publicats fins ara són Juego de tronos, Choque de reyes, Tormenta de espadas y Festín de cuervos, i està previst que aparegui el cinquè, en anglès, ben aviat (A dance with dragons). De la saga, només s’ha traduït al català el primer volum, amb el títol La mà del Rei. I hi ha edicions en rústica, de butxaca i en tapa dura amb il·lustracions.

El quart volum va sortir a finals de l’any passat, però no el vaig llegir immediatament: vaig preferir rellegir primer la resta de la saga per tornar-me a situar en el laberint de llocs i noms que apareixen a la novel·la. Ho vaig fer amb la recança que no se’m fes pesat tornar a llegir les novel·les, però la recança va desaparèixer de seguida que vaig retrobar els personatges i vaig descobrir que familiars m’eren. Una de les virtuts del retrat dels personatges és que no són personatges plans i tots, en major o menor mesura, evolucionen i ens sorprenen.

És difícil parlar d’aquestes novel·les, ja que qualsvol detall de la trama pot esdevenir un spoiler i espatllar-ne la lectura. Fins i tot intentar resumir els arguments de cada llibre es converteix en un exercici perillós i no ho intentaré: a qui no li faci por saber-ho per endavant, als enllaços que he posat hi ha prou informació perqè se’n faci una idea. Jo ho deixaré aquí, dient encara, per acabar, que he tornat a gaudir com la primera vegada que vaig llegir les tres primeres novel·les i que la quarta no m’ha decebut gens.

Els llibres:

• George R. R. Martin. Juego de tronos. Tr. Cristina Macía. 1a reimpr. Barcelona: Gigamesh, 2004. 798 p. ISBN 84-932250-4-5.
• —. Choque de reyes. Tr. Cristina Macía. 2a reimpr. Barcelona: Gigamesh, 2005. 992 p. ISBN 84-932702-2-9.
• —. Tormenta de espadas. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2005. 622, 604 p. ISBN 84-96208-08-7 (obra completa).
• —. Festín de cuervos. Tr. Cristina Macía. Barcelona: Gigamesh, 2007. 863 p. ISBN 978-84-6208-59-9.

Presentació de llibre: Rodoreda. Exili i desig, de Mercè Ibarz

La Tina Vallès anunciava fa temps l’aparició de la traducció al català del llibre Rodoreda. Exili i desig, de Mercè Ibarz, traduït per la Tina mateixa, i alhora el recomanava a qui volgués «fer-se una idea de qui era i què escrivia Mercè Rodoreda, sense sentimentalismes ni judicis de valor» (paraules textuals de la Tina).

Ara ens recorda que el llibre serà presentat a l’FNAC de l’auditori L’Illa Diagonal el proper dijous 8 de maig, a dos quarts de vuit de la tarda. La presentació anirà a càrrec de l’escriptora Imma Monsó, l’editor Jordi Cornudella i l’autora del llibre.

Sant Jordi (punt i final)

Passada la ressaca de Sant Jordi cal tornar a la normalitat. Només és un dia, però renoi quin enrenou! No es pot negar que, amb tots els malgrats i els peròs que vulgueu posar-li, és una gran festa: qui vol que sigui festiu, si com a festa és un èxit tal com es fa ara?

Malgrat tot, les crítiques són comprensibles. Potser s’hauria de rebatejar la festa com el «Dia del Màrqueting Llibreter», perquè és evident que els triomfadors d’aquest dia són els escriptors que tenen al darrere una potent màquina publicitària.

No tenia intenció de parlar més de Sant Jordi, però aquests dies em ressonaven a les orelles les paraules sentides i llegides aquí i allà que posen en dubte la viabilitat de la festa, i les paraules que vaig llegir a l’Avui de dijous criticant aquesta dèria sembla que tan nostra, de trobar sempre un però a qualsevol cosa, i més si té èxit (Salvador Cot, «Quan convé matem aranyes», Avui [24 abril 2008], p. 4). I hi pensava sobretot per la reacció d’una bibliotecària argentina que he conegut aquest cap de setmana, que estava meravellada per la manera com celebrem el dia de Sant Jordi, amb una festa centrada, sobretot, en el llibre i que és capaç de moure tanta gent.

És un negoci? No més que altres «dies de» que celebrem o intenten que celebrem la resta de l’any i això no canviarà perquè donem un altre significat a la celebració. Potser no es llegiran tots els llibres que s’hauran venut aquest dia, o potser sí; això no depèn del Dia del Llibre. En tot cas, hi ha almenys un dia a l’any en què molta gent pensa a comprar un llibre per regalar i potser hi haurà qui se sentirà obligat a llegir el llibre que li han regalat i s’aficionarà a la lectura.

I ara podeu dir-me que sóc un il·lús, si voleu; ja sabeu on fer-ho.

Llibres, roses, gent… i Sant Jordi i el drac

Rambla de Catalunya avall, des de Rosselló, la càmera a la mà, intentant copsar algun moment interessant d’aquest dia. La Rambla és plena a vessar: roses i llibres i gent i llibres i roses. Roses de tots colors, vermelles, grogues, taronges, grogues i vermelles, negres. També n’hi ha de verdes, blaves i multicolors: lletges com pecats, haurien d’estar prohibides. Roses de debò i roses de ceràmica, de feltre, de caramel, de filferro i de paper. I gent i més gent: petits i grans; gent sola, en parella i en grup; grups d’escolars i gent que es troba i s’atura al mig del pas. Quanta gent hi deu caber, a la Rambla de Catalunya? Passo justament per davant de la parada de Proa quan comença a signar l’Emili Teixidor; però no porto el seu llibre al damunt. Tothom hi és, per Sant Jordi, a la Rambla: els partits polítics; les esglésies i les sectes; els grups de minyons escoltes; les oenagés; els estudiants que recullen diners pel viatge de final de curs; les escoles d’educació especial; els venedors de globus i els músics de carrer.

Trobo la parada de la cunyada i m’hi estic una estona. Encara no hi toca el sol que hi tocarà a la tarda i s’hi està bé. Després segueixo Rambla avall i de cop començo a veure polítics: en Duran i Lleida que reparteix roses davant l’estand d’Unió; en Ridao que conversa amb altres persones davant Le Meridien. I un moviment estrany i tumultuós de gent al voltant de l’estand dels socialistes indica que alguna patum s’hi acosta: i tan patum, el Molt Honorable!

De pujada, pel passeig de Gràcia, el panorama és ben diferent. Al costat Llobregat les parades són més escasses però hi destaquen les grans parades d’Abacus, La Central i Happy Books. A l’altra banda albiro les de Laie i la Casa del Llibre. A la tarda, quan hi tornaré a passar, a la parada d’Abacus s’hi agombola un munt de gent: de puntetes puc veure amb prou feines en Mathew Tree i, més amunt, la Carmen Posadas —dubtava que fos ella, ho he hagut de comprovar al web d’Abacus: canvia, en viu.

De sobte sento una veu al meu darrere: «és que no treballa ningú, avui, o què?». I és que malgrat ser dia feines, les Rambles i el passeig de Gràcia són plens a vessar de gent que passeja i bada, i mira els llibres i les roses i en compra.

I a la tarda, quan tornaré a fer el mateix passeig, ara acompanyat, no haurà canviat gairebé res: gent i llibres i roses i llibres i gent. De tota mena i de tots colors. I llibres i roses i gent.

Enllaços relacionats:

• web de Sant Jordi, de l’Ajuntament de Barcelona
• les roses, de Bloom Flors (sí, això és publicitat!).

Sant Jordi

Mig adormit encara, he tingut esma de dir-li que el drac li havia portat un paquetet. He sentit del llit estant cruixir el paper que embolicava els llibres i les exclamacions de sorpresa davant del contingut. I com cada Sant Jordi, quan m’he llevat m’esperaven a la cuina les roses i els llibres.

No sé si avui compraré algun llibre o no. Que els llibreters em perdonin si, un dia a l’any, no surto de la llibreria amb una bossa curulla de llibres; els ho compensaré la resta de l’any. Sant Jordi és un dia especial, mai no ho he negat; però prefereixo passejar pels carrers atapeïts de parades de llibres i roses, entre la gernació que els haurà omplert, a tancar-me entre les quatre parets d’una llibreria a passar calor i rebre empentes i cops de colze.

Sí, avui és un dia especial; potser l’únic dia de l’any en què sortim tots al carrer amb la intenció de comprar un llibre. El que sigui i per qui sigui. L’únic dia l’any en què no ens creiem les veus malastrugues que dia sí, dia també, prediuen la desaparició del llibre.

Un dia especial. I, a més, fa sol. Que rebeu moltes roses i molts llibres.

De culs, encara

Els lectors veterans d’aquest blog ja sabeu que el cul d’Un que passava de tant en tant decideix experimentar la llei de la gravetat i segueix trajectòries verticals descendents fins a fer contacte amb el terra, evidentment sense que la voluntat del propietari de l’esmentat cul tingui res a veure-hi… ni a fer-hi.

Potser el que no sabíeu és que si, a més, plou, l’Un que passava mostra veleitats artístiques i decideix dedicar-se a la dansa paraigua en mà, però no fent una mala imitació d’un «ginqueli» qualsevol cantant sota la pluja, sinó en la més prosaica i patètica versió «collons-que-rellisco!» gràcies a la providencial intervenció de les desitjadíssimes pluges d’aquests dies i a la no menys important col·laboració de les rampes de les voreres barcelonines (espero que cap ajuntament més tingui la barra de parlar de voreres antilliscants…).

Així que si algú divendres al vespre, a la cantonada Gran Via-Rambla de Catalunya, just davant del Tramoia, va veure un pobre desgraciat fent un intent d’espagat a la vorera, ja pot explicar que ha vist un blogaire caure de cul a terra. I sort que vaig doblegar el genoll; no vull ni imaginar què els hauria passat a les meves pobres articulacions ni a altres parts més sensibles de l’anatomia si l’espagat hagués reeixit…

Sala de lectura, lxxiii: La dona justa, de Sándor Márai

Començaré repetint el que ja vaig dir quan vaig llegir les Memorias de un burgués de Márai: la seva literatura em fa pensar immediatament en l’obra d’Stefan Zweig. Salvant distàncies, trobem a l’obra d’un i a la de l’altre l’evocació d’una mateixa època, un to elegíac més o menys similar, i fins i tot recorren a les mateixes tècniques, com ara el monòleg. Bé, això no és ben bé una característica pròpia de cap dels dos autors, però havent llegit obres dels dos autors en poc temps és inevitable que els relacioni. Si per contingut i to Memorias de un burgués em recordà força El món d’ahir d’Zweig, La dona justa m’ha recordat sovint Carta d’una desconeguda, no tan pel contingut d’una obra i altra, sinó pel recurs a la narració en primera persona a un interlocutor silenciós, del qual se’ns expliquen més o menys detalls segons el cas. A Carta… coneixem la història de la protagonista per mitjà de la carta que escriu a l’home que estima; a La dona justa coneixem els protagonistes i la seva història a través de converses que mantenen amb tres interlocutors muts.

La dona justa és això, la mateixa història, la història d’un amor explicada pels seus protagonistes en tres moments diferents. Són tres punts de vista diferents que, alhora, ens ofereixen una altra història: la de l’Europa de la primera meitat del segle XX, des de la Primera Guerra Mundial fins els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. Però no és només això, tampoc: perquè cada personatge representa un tipus social diferent, amb una educació diferent i, per tant, veu els fets, els viu, de maneres diferents. Són les tres veus les que ens intenten mostrar la complexitat de les relacions humanes, no tan sols les relacions amoroses, sinó també les relacions entre classes socials. I tot en un món que va desapareixent de mica en mica, el món de la Europa central de final segle XIX, començaments del XX; el món d’una classe social, la burgesia, que, tot i no desaparèixer, ja no tornarà a ser igual.

No és un llibre per llegir d’una volada. És un d’aquells llibres per llegir amb calma i per rellegir, ja que no només s’hi reflexiona sobre les relacions amoroses i socials, sinó també sobre el concepte mateix de burgesia, sobre la cultura i sobre la civilització.

Technorati Tags: llibres — lectures — Sándor Márai — La dona justa

Els misteris dels llibres

Fa uns mesos em sorprenia davant la casualitat que, en poc temps, dos llibres que havien pertangut a una mateixa persona haguessin acabat a les meves mans per camins ben diferents. Ahir la sorpresa fou diferent i com que no conec com funciona la distribució de llibres, la sorpresa s’ha convertit en un misteri tot i tenir una explicació al fet.

La setmana passada vaig anar a la que s’ha convertit en la meva llibreria de capçalera —i no perquè tingui una relació especial amb els llibreters, als quals només m’adreço quan no trobo el llibre que busco, sinó perquè queda a prop de casa i, sí, també i sobretot, perquè m’agrada— i com acostuma a ser habitual, en lloc de sortir-ne només amb el llibre que havia anat a comprar, en vaig sortir amb uns quants títols més. Entre ells, el Diari de l’Anna Frank, llibre que mai no he llegit ni mai no m’han fet llegir, però que fa temps que m’encurioseix. I com acostuma a ser habitual, només li vaig fer un cop d’ull i a casa, fins a la tarda, no me’l vaig tornar a mirar. I què hi vaig trobar? Això:

La veritat és que, a part d’aquest detall, el llibre és completament nou. Però em va picar la curiositat i en un moment em vaig plantar a la llibreria, amb un sentiment de vergonya com si estigués fent alguna cosa dolenta, per preguntar com podia haver acabat als prestatges de la llibreria un llibre marcat. Coses de la distribució, sembla: un llibre que s’ha retornat i que s’ha tornat a enviar a una llibreria… Resposta que més que esvair el misteri, encara el fa més obscur. Perquè, com podia acabar un llibre en català a la biblioteca d’un institut gallec? I com el van segellar abans de comprovar si els interessava o no? I com van tornar a distribuir com a nou un llibre que, de fet, ja no ho era?

Misteris. Els llibres en van plens, encara que no siguin llibres de misteri. D’aquí, suposo, el plaer d’obrir-los i descobrir què ens amaguen.

Nits d’Òpera, LI: Tannhäuser, de Richard Wagner

Un dels avantatges de no veure les primeres funcions d’una òpera és que cantants i orquestra han tingut temps d’anar polint els problemes que hagin sortit a les primeres funcions. Tanmateix, també hi ha desavantatges: les primeres crítiques ja han sortit i si no has tingut prou força de voluntat per evitar-les, vas a la funció amb una idea preconcebuda i unes expectatives que a vegades es confirmen i a vegades no. En aquest cas, els comentaris que havia llegit eren força favorables als cantants i al muntatge (n’havien parlat en Wimsey, en Ximo, la Mei i en Jaume Radigales) i reconec que la sensació final va ser, també, positiva.

Pel que fa al repartiment, poca cosa puc afegir al que ja s’ha dit. Dijous vam tenir la sorpresa que el tenor que havia de cantar el paper de Tannhäuser, Robert Gambill, estava malalt i va ser substituït per Peter Seiffert, que malgrat les reticències del meu veí de butaca, va arribar al tercer acte amb les forces intactes i fins i tot em va semblar més brillant que al començament. Petra Maria Schnitzer em va agradar, tot i que en algun moment amb prou feines se la sentia, i em va decebre Bo Skovhus, de qui tenia un record millor: Die Tote Stadt. De la resta del repartiment només destacaré Béatrice Uria-Monzon i Vicente Ombuena, no perquè els altres no cantessin bé, sinó perquè em van sorprendre, sobretot Vicente Ombuena, i això que no era la primera vegada que el sentia cantar.

L’escenografia no m’ha acabat de fer el pes. La tendència actual —i sembla que futura, perquè no hi ha indicis que hagi de canviar— és la dels escenaris buits i en aquest cas s’acompleix en el primer i el tercer actes, que transcorren en un escenari buit on només hi ha un matalàs i un cavallet de pintor. El del segon no era tan minimalista, però em sonava a «ja vist», potser també en part pel moviment escènic: l’escena de l’acte de fe del Don Carlos, amb entrada de cantants per platea inclosa. En canvi, la conversió dels músics, els minnesänger orignals del llibret wagnerià, en pintors no resta credibilitat a la història ni més inversemblança que convertir un torneig de cant en un concurs de pintura.

La sorpresa més gran, però, va ser descobrir que coneixia més fragments d’aquesta òpera del que pensava, malgrat que no sabia que pertanyien a Tannhäuser. Què hi farem, sempre s’aprèn alguna cosa nova. I el moment més estrany, després del final de l’òpera: després d’haver-nos tingut tot el segon acte amb els llums de la sala encenent-se i apagant-se, un cop va caure el teló no es van encendre el llums i els cantants van sortir a saludar… i van continuar sortit quan la major part del públic ja havia marxat, sense que al teatre ningú encengués els llums de la sala. Va ser com si s’hagués produït un desajust entre unes expectatives de llargs aplaudiments i la realitat.

Enllaços relacionats: Tannhäuser (Gran Teatre del Liceu)

Technorati Tags: opera — Tannhäuser — Richard Wagner — temporada 2007-2008 — Gran Teatre del Liceu