Sala de lectura, 108: El hombre que sabía demasiado, de David Leavitt
No recordo si havia sentit mai a parlar d’Alan Turing abans de llegir al Bloc de la Biblioteca de Matemàtiques la notícia de la petició en línia perquè el govern anglès rehabilités el matemàtic que, entre d’altres coses, fou un dels científics que posà les bases que portaren al desenvolupament dels ordinadors i tingué un paper important durant la Segona Guerra Mundial en aconseguir desxifrar el codi de la màquina de xifratge que utilitzaven els alemanys per xifrar les seves comunicacions, l’Enigma. El nom em sonava, però ves a saber per què. La història, però, em cridà l’atenció: un científic brillant, una tasca heroica… i una condemna a seguir un tractament de repressió de la libido que li va provocar forts efectes secundaris i que fou, probablement, la causa que se suïcidés. Quin havia estat el seu «crim»? Ser homosexual.
Em recordava força el cas d’Oscar Wilde. I gràcies a la recomanació d’en Josep, vaig dedicar una dies a la lectura d’El hombre que sabía demasiado. Alan Turing y la invención de la computadora. Leavitt dedica la major de la biografia a situar Turing en el context científic en què va viure i les seves teories en relació amb les teories anteriors i contemporànies per mostrar-ne la singularitat i el camí que el portà a posar les bases del que en el futur serien els ordinadors i a descobrir el funcionament de la màquina Enigma. Hi intercala, això sí, la descripció de l’actitud que Turing tenia respecte de l’homosexualitat i aventura que la seva situació podria haver influït en el desenvolupament de les seves teories. No sembla que Turing fos conscient de les amenaces que assetjaven un homosexual reconegut en la societat en què vivia —«Turing era ingenuo, distraído y vivía completamente de espaldas a las fuerzas que lo amenazaban» (p. 12)—, possiblement perquè no creia que hi hagués res de dolent en ser homosexual (p. 13). Curiosament, dedica ben poques pàgines als fets que portaren a la detenció i judici de Turing, si més no en comparació amb les que dedica a la trajectòria científica i tenint en compte que aquests fets foren tan transcendentals en la vida del matemàtic, però la brevetat del descripció d’aquest fets potser els fan més punyents: un dia que havia anat al cinema, lliga amb un home jove que es prostituïa i que li roba diners. Turing denuncia el robatori però és ell qui acaba detingut i acusat d’indecència greu i perversió sexual (com Wilde anys abans). És condemnat i només pot evitar la presó acceptant sotmetre’s a un tractament de reducció de la libido mitjançant estrògens, tractament que li provocarà forts efectes secundaris. Només dos anys després, Turing se suïcidà i fou pràcticament oblidat, i algunes des les seves teories foren atribuïdes a altres matemàtics:
La secuela de su detención y de su suicidio fue que durante años su contribución al desarrollo de la computadora moderna fue minimizado y en algunas ocasiones obviada por completo, atribuyéndose a John von Neumann, su profesor en Princeton, la paternidad de ideas que en realidad tenían su origen en Turing. [p. 14]
He de reconèixer que aquesta lectura se m’ha fet una mica feixuga, sobretot alhora de seguir les argumentacions filosòfiques i matemàtiques de les teories de Turing i d’altres protagonistes de la seva història; no crec ni que n’hagi entès la meitat, sincerament. No obstant això, queda clara la singularitat de la figura de Turing d’una banda, i la seva pertinença —per anomenar-ho d’alguna manera— al context científic en què va viure. Singularitat i èxits que, en canvi, no el salvaren de ser enviat a la picota per una societat força hipòcrita que només tolerava determinats comportaments i orientacions si es vivien en secret.
El llibre:
- David Leavitt. El hombre que sabía demasiado. Alan Turing y la invención de la computadora. Barcelona: Antoni Bosch, 2007. 304 p. ISBN 978-84-95348-30-2.
Enllaços relacionats:
- «Petició en línia per a la rehabilitació d’Alan Turing» [en línia]. Bloc de la Biblioteca de Matemàtiques, 10 setembre 2009. <http://blocmat.ub.edu/2009/09/10/peticio-en-linia-per-a-la-rehabilitacio-dalan-turing/>.
- «Gordon Brown es disculpa pel procés a Alan Turing» [en línia]. Bloc de la Biblioteca de Matemàtiques, 14 setembre 2009. <http://blocmat.ub.edu/2009/09/14/gordon-brown-es-disculpa-pel-proces-a-alan-turing/>.
Els fans em reclamen
—Estàs d’allò més tonto —m’amolla l’«admirador secret»—: ja no escrius al bloc.
I jo que li deixo anar una excusa i després corro cap aquí, trec una mica la pols, m’admiro que el nombre de visites sigui més alt ara que no escric que quan hi escrivia (em balla pel cap que n’hauria de treure alguna conclusió, però és tard, tinc son, estic constipat i ja hi pensaré demà, que deia aquella), i sense demanar-li permís li robo les paraules i les consigno aquí, per saecula saeculorum. I és que la tardor sembla que ha arribat curta d’hores, o a mi no m’han tocat totes les que esperava: tot el dia amb la llengua fora, mirant el rellotge i repetint «no hi sóc a temps, no hi arribo», saltant-me compromisos per acomplir-ne d’altres, i el bloc, és clar, abandonat al segle XVIII sense ningú que el faci tornar al present. Doncs bé, serveixi aquesta nota per dir que la pausa encara durarà uns dies i que després tornarem a la programació habitual.
Àpali!
Nits d’Òpera, 64: L’arbore di Diana, de Vicent Martín i Soler
Amor i Diana. Foto: Antoni Bofill
La primera òpera de la temporada del Liceu és una obra del valencià Vicent Martín i Soler, compositor que a la seva època va fer ombra al mateix Mozart (qui en dues de les seves òperes incorporà material del valencià). Com que ja havia escoltat alguna peça del compositor, tenia ganes d’anar-hi, però com els desitjos no sempre són satisfets per la realitat, els senyors del Liceu que fan els abonaments havien decidit que no calia donar-me aquesta satisfacció i això em portà al Liceu un dia tan insòlit com un dissabte a la tarda. No sé com ha estat a les altres funcions, però aquest dissabte hi havia molt poca gent al Liceu, menys fins i tot que el dia de que vaig veure-hi actura l’English National Ballet. Pels comentaris dels abonats, sembla que n’hi ha molts que s’han donat de baixa, qui sap si per la crisi, qui sap si per complir l’amenaça que se sent sovint de donar-se de baixa si se segueixen programant segons quines òperes.
Just apagar-se els llums, es va avisar per megafonia que el tenor Charles Workman no podria cantar el paper de Silvio, i que el substituiria Andrew Goodwin. No sé com canta Workman, però la substitució no va desmerèixer l’espectacle: una història protagonitzada per personatges mitològics que defensa l’amor per sobre de les convencions, sembla que amb un missatge polític quan es va estrenar, i, per embolicar més la troca, bufa. Diana, deessa de la caça, dels boscos i de la castedat, té un arbre al jardí on viu amb les seves nimfes que detecta si alguna d’elles ha perdut la virginitat. Al jardí hi arriba Doristo, per cuidar l’arbre, però és un femeller i va darrere de totes elles; també hi arriben Silvio i Endimió, i Amor, que pretén que Diana abandoni la castedat i reconegui el poder de l’amor, cosa que aconsegueix després d’uns quants embolics.
Diana era la soprano Laura Aikin, excel·lent en el paper altiu de deessa que perd la seguretat, que cantà amb força els passatges d’ira i amb delicadesa les escenes amoroses. Doristo, el divertit Marco Vinco, per mi un dels millors de la nit, tant pel que fa al cant com a l’actuació. Endimió era Steve Davislim, que semblava poca cosa al primer acte i al segon va desbordar d’energia. Les tres nimfes, unes divertides Ainhoa Garmendia, Marisa Martins i Jossie Pérez. I el millor de tots, tan per la manera de cantar com per la seva divertidíssima interpretació del déu Amor, el sopranista Michael Maniaci, convertit en bona part de l’òpera per exigències del lilbret en dona… més aviat en divertida drag queen —malgrat que el timbre de la seva veu sembla la d’un contratenor, Maniaci no canta en falset, la seva veu és natural: això fa que sigui molt més potent i àmplia. La posada en escena és molt senzilla, amb detalls podríem dir que futuristes, però no fa cap mal al text i ajuda en els nombrosos jocs d’aparicions i desaparicions dels personatges. I la música de Martín i Soler és deliciosa; malgrat els recitatius, que cada dia que passa se’m fan més avorrits.
Una òpera lleugera, bella i divertida per començar la nova temporada.
- L’arbore di Diana a:
- Vicent Martín i Soler:
La citació: Juan Eslava Galán
Una altra perla trobada a la secció «Tema del mes» de la revista Qué leer, aquesta vegada sorgida de la ploma de Juan Eslava Galán, que parla sobre el premi Nobel de literatura: «El premio que le dieron a Cela».
El Premio Nobel de Literatura es como una miss. Reina durante un año y después nombran a otro y los periódicos se olvidan de él y, con ellos, los lectores y los editores. Pervive sólo en las enciclopedias.
Més endavant, pasa per sobre del tret més problemàtica del premi i que sol generar discussions sempre que surt: què es premia? La qualitat literària de l’obra? Cal tenir en compte la personalitat i la ideologia de l’autor premiat?
El Nobel es un premio mediático, pero… ¿garantiza al menos la excelencia de la obra? No necesariamente, porque los criterios de la Academia sueca son más políticos que literarios: intentan que esté representada la literatura mundial como ellos la perciben. Algún escritor oriental (indio, chino, japonés…), de vez en cuando algún musulmán, un judío, un hispano… Es un premio políticamentecorrecto en el que priman consideraciones extraliterarias y a veces decididamente políticas. A borges lo excluyeron el año que elogió al tirano Pinochet[.]
Segurament se’n parlarà durant els propers dies i se’n tornarà a parlar l’any vinent, igual que se’n parlà l’any passat. Hi ha qüestions sobre les quals sembla que estem condemnat a no posar-nos d’acord.
- Juan Eslava Galán. «El premio que le dieron a Cela». Qué leer, núm. 147 (2009), p. 4.
L’«antimoni» de Russell
Hom no és gaire aficionat a les matemàtiques; de fet, hom va patir les matemàtiques durant força temps. No pas per manca de capacitats cognitives, sinó, segons un professor que hom tingué quan els televisors encara eren en blanc i negre, per desinterès: com que no m’agradaven, m’esforçava el mínim per aprovar. No en faig gala, al contrari: potser m’hi hauria d’haver esforçat més… però fins que no inventin la màquina de viatjar en el temps o vingui el Doctor Who a convidar-me a fer un volt en la seva cabina telefònica, no hi ha res a fer per canviar-ho —i ara, ho reconec, em fa mandra.
Però vet aquí que de cop i volta les matemàtiques m’interessen. O, més ben dit, m’ha agafat la pruïja de conèixer la trajectòria vital d’un matemàtic, Alan Turing, a qui sembla que devem, entre altres coses, l’existència d’aquestes màquines endimoniades que s’han apoderat de les nostres llars i llocs de treball: els ordinadors. Aquest bon senyor, com manaven els cànons vigents a la Gran Bretanya a la seva època, fou jutjat i condemnat per un únic crim: ser homosexual.
I gràcies a una recomanació ara tinc a les meves mans la biografia de Turing que escriví David Leavitt i, com no podia ser d’altra manera, a poques pàgines del començament han començat a aparèixer les matemàtiques: no res que demani una especial preparació en el camp, si més no de moment, ni que impedeixi continuar la lectura. Però, ai las, vet aquí l’errata. Hom va llegint tan tranquil, intentant de no perdre el fil del que llegeix, quan de sobte… paf! Un mot del tot correcte però del tot incorrecte. Un mot parany, d’aquells que en un dia de poca atenció pots obviar completament… malgrat que no fa sentit. O que, desconeixedor del tema del text que tradueixes o corregeixes, no t’atures a comprovar. Un mot que, malgrat no ser matemàtic, saps que no hi ha de ser.
I així la paradoxa de Russell, també coneguda com a paradoxa del barber o antinòmia de Russell, es converteix, per obra i gràcia d’una distracció, en l’«antimoni de Rusell».* I el senyor Russell, pobret, sense haver dit ni piu, passa de filòsof a químic en un dir Jesús. I hom, escombrant cap a dintre, té un motiu per divagar una mica al blog.
* En castellà, esclar: on hauria de dir «antinomio de Russell», diu «antimonio de Russell» (p. 38). En català és un error difícil de cometre.
L’ària del diumenge: «Follie, follie… Sempre libera» (Angela Gheorghiu)
Els tres actes de La Traviata representen tres estats anímics diferents de la protagonista, Violetta: la frivolitat de la seva vida de cortesana al primer; l’angoixa per poder viure tranquil·lament amb Alfredo al segon i l’obligació d’abandonar-lo; i la certesa de l’amor i de la mort al tercer. L’ària de la setmana passada pertany al tercer acte, i avui torno enrere per posar una de les àries més conegudes del primer acte, «Follie, follie… Sempre libera», en la qual refusa la possibilitat de l’amor perquè ella necessita ser lliure per gaudir de la vida. La canta la soprano romanesa Angela Gheorghiu, famosa tant per la seva veu com pel seu divisme. La producció és la de la Royal Opera House Covent Garden —la mateixa que es programà al Liceu la temporada 2001-2002 amb un altre repartiment.
(vídeo pujat per umbrea)
La citació: Jaume Vallcorba
Sota el títol «El futuro de la edición literaria de calidad», l’editor Jaume Vallcorba fa una reflexió al número de setembre de Letras libres sobre què és literatura de qualitat i què no, i quin és el camí perquè els lectors puguin arribar a gaudir-ne i a reconèixer-la: per ell, el que les diferencia principalment és la complexitat, densitat i pertinència significativa —majors en la literatura de qualitat—, i la velocitat amb què es consumeixen; i destaca que només mitjançant l’educació es pot crear lectors que siguin capaços de diferenciar una de l’altra i que l’existència d’aquests lectors és l’únic que pot salvar la literatura de qualitat. Vallcorba s’alinea amb els contraris a la idea que cal que es llegeixi, sigui el que sigui, perquè no creu que el lector acostumat a la literatura de consum estigui preparat per enfrontar-se a la literatura de qualitat. Siguin quines siguin les nostres idees sobre aquest tema, val la pena llegir l’article sencer. Aquí només hi deixaré una petita píndola:
El niño lector del que hablaba hace un instante leyendo bajo las sábanas se irá haciendo con un caudal importantísimo de recursos literarios casi sin darse cuenta. La lectura le servirá no solamente para ahuyentar el tedio, sino también para irse familiarizando con la literatura y sus recursos, así como el mundo importantísimo de referentes y paisajes que habrán de amueblar su cerebro en sintonía con los lectores que le precedieron y que le habrán de suceder en el tiempo. Los libros que irán llenando su biblioteca personal, aún si son olvidados, dialogarán con viveza con los libros que leerá en el futuro, en una sutil red de correspondencias, y acabarán formando parte, mucho más que de la diversión inmediata que sin duda le habrán de proporcionar, de su propia sangre.
La mala literatura no podrá ser, por el contrario, más que un tedioso catálogo de “tics” repetidos hasta el hastío, en aquella impostación del lenguaje cotidiano que para el mal lector responde a lo “literario”. Serán rechazados por el buen lector con la misma displicencia con que se evita el cromo de las habitaciones de hotel que pretende ser arte. Este lector experimentado y complejo buscará con auténtico anhelo nuevos libros en los que encontrar el mismo fondo de verdad con fibra. Ningún sucedáneo podrá satisfacerle.
La resta de l’article la trobareu aquí:
- Jaume Vallcorba. «El futuro de la edición literaria de calidad». Letras libres [en línia], núm. 96 (setembre 2009). Disponible a: <http://www.letraslibres.com/index.php?art=14080&rev=2> [Consulta 19.09.2009].
Dia de la Llibertat del Programari 2009
Temps era temps hi havia un navegador anomenat Netscape que ben aviat va ser atropellat i arraconat per l’Internet Explorer; aquell navegador fou la meva primera experiència amb programari lliure, quan ni tan sols coneixia l’existència d’aquest concepte. L’experiència amb IE era, però, cada vegada més insatisfactòria i cercant solucions al problema de tota la merda que sense adonar-te’n acabava instal·lada al navegador, vaig començar a entrar en el món del programari lliure: el navegador llavors anomenat Firebird (l’actual Firefox) fou la porta d’entrada a aquest món. De mica en mica, altres aplicacions de programari lliure anaren entrant al meu ordinador: el gestor de correu Thunderbird, Mozilla un temps (més tard anomenat SeaMonkey i avui encara utilitzo com a navegador alternatiu), el paquet ofimàtic Openoffice.org, el programa de manipulació d’imatge Gimp, els programes de missatgeria instantània Miranda i Gaim (Pidgin)… fins que em vaig atrevir a fer el gran salt: instal·lar una distribució del sistema operatiu GNU/Linux, Ubuntu, que des de llavors s’ha convertit en el SO principal, amb tot el programari que porta associat. I sempre tenint com a referent la comunitat de Softcatalà.org, d’on es pot descarregar molt d’aquest programari i que fan una tasca excel·lent de traducció al català de molt programari.
He de reconèixer, però, que sóc poc fonamentalista i força infidel, i que sempre he pensat que les eines són per emprar-les. I si la necessitat m’obliga a emprar una eina que no és de programari lliure, ho faig. Poc però ho faig.
No m’estendré més amb la meva experiència amb el programari lliure, que, a manera de resum, diré que ha estat prou positiva com perquè avui no em plantegi en cap moment tornar enrere i desfer el camí; el que volia era compartir la informació sobre la celebració del Software Freedom Day.
És la sisena vegada que se celebra i aquí serà la cinquena, el proper 19 de setembre, amb una sèrie d’activitats al Centre Cívic de Les Cort organitzades per Caliu. El Dia de la Llibertat del Programari és
una celebració mundial del programari lliure. L’objectiu d’aquesta celebració anual és d’educar el públic general sobre els beneficis d’usar Programari Lliure d’alta qualitat en l’educació, el govern, a casa, i a les empreses, és a dir, arreu!
Al llarg del dia es faran tutorials i tallers de diferents aplicacions, programari i projectes de programari lliure i es repartiran distribucions de GNU/Linux. Si us interessa, trobareu més informació al wiki del Dia de la Llibertat del Programari 2009 i al web de l’equip català del Software Freedom Day.
