Ets la primavera que anhelava…

Du bist der Lenz, nach dem ich verlangte
in frostigen Winters Frist.
Dich Grüsste mein Herz mit heiligem Graun,
als den Blick zuerst mir erblühte.
Fremdes nur sah ich von je,
freundlos war mir das Nahe;
als hätt’ich nie as gekannt, war, was immer mir kam.
Doch dich kannt’ich deutlich und klar:
als mein Auge dich sah, warst du mein Eigen;
was im Busen ich barg, was ich bin,
hell wie der Tag taucht’es mir auf,
wie tönender Schall schlug’s an mein Ohr,
als in frostig öder Fremde
zuerst ich den Freund ersah.

(Sieglinde, acte 1r, escena 3a. Richard Wagner. Die Walküre)

Més o menys diu això (no sé alemany, ho he traduït a partir de les versions anglesa i francesa; en conec una versió catalana, però no estic segur de poder-la reproduir):

Ets la primavera que anhelava durant les gelors de l’hivern. El meu cor t’ha saludat amb adoració sagrada quan per primer cop el teu esguard s’il·luminà en veure’m. Sempre he viscut envoltada d’estranys, cap del quals em donà cap joia, cap del quals em tocà mai. Tot el que m’envoltava era desconegut per mi. Però en veure’t t’he conegut a l’instant, des que t’he vist t’he fet meu, i tot el que amagava al cor, tot el que sóc, ha sorgit en mi tan vivament com la llum del sol i m’ha esclatat a les orelles com un eco festiu, quan en la solitud d’aquest lloc hostil i fred he vist el meu amic.