Primera hora
Un dels moments de la jornada que més m’agraden és quan entro a la biblioteca a primera hora del matí. Tan bon punt s’obren les portes de l’ascensor m’arriba aquella olor tan característica que tots els que treballem entre llibres coneixem, i, sobretot, una sensació de tranquilitat que sé que no tornaré a tenir durant tot el dia. La biblioteca és buida, sumida en un silenci trencat només de tant en tant per algun cruixit, o per la remor sorda d’un monitor o d’un ordinador que han quedat encesos.
Als prestatges, els llibres semblen esperar pacientment que algú vingui a consultar-los, drets a les posts. Alguns, més rebels, caiguts de costat, semblen desafiar-te silenciosament: no estic dret perquè no vull. Algun dia, sobre alguna taula o als carros, queda algun llibre ressagat: ho sento, sembla dir, no vaig arribar a temps al meu lloc.
La penombra de les sales encara sense llum elèctrica, dóna un aire irreal a la biblioteca, accentuada avui pels gradulux tancats, que no deixaven passar la llum del sol. Dono la volta a la biblioteca, violant amb la meva presència aquesta pau irreal, omplint el silenci de sons a mesura que encenc els ordinadors.
Aviat, però, obrirem, i tot l’encant d’aquest moment s’esvairà i no tornarà fins al matí següent.
De fons: “No princípio”, d’Ala dos Namorados.
