en blanc
Intento trobar les paraules i no hi ha manera. Ho provo al processador de text, observant atentament el llenç en blanc esperant una inspiració que no arriba, esperant veure com el cursor comença a avançar deixant al seu darrere una estela de paraules amb sentit. Però no passa res. Ho provo en una llibreta, però les línies de la quadrícula em distreuen i la imaginació m’hi dibuixa mil plànols inexistents, i el llapis segueix immòbil, sense escriure una mala lletra. I la caixa d’edició del blogger és massa petita perquè la inspiració hi aterri…
I així passen els minuts, i quan me n’adono els minuts s’han ajuntat fent hores. I mentrestant m’aixeco, i pujo i torno a baixar, faig un cafè, llegeixo una mica, escric un correu, veig una pel·lícula, llegeixo el bloc d’altri i em torno a asseure davant de l’ordinador, pensant que potser hauré trobat el camí que em porti al post… I no. Tot torna a ser igual.
Serà després, durant la nit, a les fosques, esperant la son que no arriba, que se m’acudirà que podria haver parlat de la vista des de la finestra, el cel blau i serè d’aquest dissabte assoleiat i estranyament calorós; o del rastre de fum que circumda la lluna a la nit, mentre els llums de les cases de l’altra banda de la vall s’encenen i s’apaguen a mesura que la nit avança i els veïns se’n van a dormir. O potser podria parlar dels mals aires que recorren alguns blocs, o de les bones vibracions que circulen per uns altres. O de l’olor dels llibres o del tast de la pols.
Però quan em llevo només tinc vagues records de temes i paraules, i quan m’assec una altra vegada davant de l’ordinador, només puc escriure que no sé què escriure.
I tanmateix, ja és alguna cosa.
