Un que passava

Com que algú s’ha queixat que no canviava els llibres de la columna del costat, li he fet cas i he tret el d’Arturo Arnalte Redada de violetas… no per res en especial, només perquè ja he acabat de llegir-lo.

No és un llibre de lectura difícil, ni de llenguatge d’especialitat, ni dens o avorrit, tot al contrari: és un llibre escrit en un estil planer i directe, força irònic quan és el cas tot i que no és un tema divertit, documentat sobre bibliografia i testimonis reals, sobre un tema del qual no s’acostuma a parlar gaire i que, en els últims anys, amb la florida dels estudis gais i lèsbics al nostre país, està prenent embranzida: la política repressora contra els homosexuals durant el franquisme, que representa el moment culminant d’una repressió iniciada molt abans amb les mesures contra l’escàndol públic, la Llei de «vagos y maleantes» i que culmina amb la Llei de perillositat social de començament dels anys setanta. Lleis que permetien que els gais i les lesbianes fossin empresonats només pel fet de ser-ho i per l’arbitrarietat dels jutges, en una societat on l’homosexualitat estava prou estigmatitzada des dels àmbits polític, religiós, científic, legislatiu, periodístic, etc., com perquè, en alguns casos, les mateixes famílies denunciessin els seus membres homosexuals.

Aquesta repressió no va afectar tots els homosexuals. Una gran majoria van poder viure amagant la seva orientació sexual, i crearen tot un submón de signes evidents només per a ells per poder-se reconèixer i comunicar. Les lesbianes foren les que menys patiren aquesta repressió, per un fet que encara ara dura: la seva invisibilitat (només hi ha un únic testimoni oficial de l’empresonament d’una lesbiana pel fet de ser-ho). El món gai sempre ha sigut més visible, però el lèsbic no: en una societat clarament patriarcal i masclista, les dones no existeixen. I les lesbianes, encara menys. Que dues dones passegessin agafades de la mà no era un comportament considerat estrany, ni que dues dones visquessin juntes ja que se les consideraba dones soles que vivien juntes. Però si es descobria alguna dona lesbiana, tampoc se les detenia i jutjava: potser pitjor encara, se les lliurava a la família, que sovint les enviaven al manicomi on eren «tractades» per mitjà d’electroxocs.

Dels que patiren la repressió, Arnalte ofereix testimonis dels que passaren pels calabossos de la cèlebre comissaria de la Via Laietana de Barcelona, i dels que passaren pels centres de rehabilitació d’homosexuals posats en marxa quan la ciència començà a plantejar la possibilitat de rehabilitar els homosexuals; més o menys a la mateixa època, final dels anys seixanta, les tècniques aversives (corrents elèctrics, vòmits o dolor provocats per la ingestió forçada de fàrmacs davant la visió de nus o escenes sexuals entre persones del mateix sexe) foren introduïdes al nostre país.

Amb la mort de Franco i el final de la dictadura, les coses comencen a canviar i els homosexuals comencen a manifestar-se públicament. La primera organització homosexual nasqué l’any 1971, de mans d’Armand de Fluvià. El 1977, un jutge de perillositat social, Manuel Rico Lara, era el primer en demanar la modificació de la llei. Després de les primeres eleccions democràtiques, els socialistes demanaven la modificació de la llei, però sense excloure els homosexuals del grup de conductes perseguibles. Però l’any següent, els comunistes feien el pas que quedava i els socialistes s’hi van afegir, i el 1979 l’homosexualitat desaparegué de la Llei de perillositat social.

La investigació, amb tot, no ha estat fàcil, reconeix al mateix autor. Molts testimonis encara no s’atreveixen a donar el seu nom i que es faci públic; d’altra banda, les lleis d’arxius impossibiliten la consulta dels registres penals de finals anys seixanta i començaments dels setanta. De tota manera, l’estudi és força exhaustiu i va acompanyat d’una extensa bibliografia sobre l’homosexualitat, la legislació que la té en compte, les teories científiques que en parlen, etc.

Arturo Arnalte. Redada de violetas. La represión de los homosexuales durante el franquismo. Amb pròleg de Jerónimo Saavedra i epíleg de Pedro Zerolo. Madrid: La Esfera de los Libros, 2003. xviii, 305 p. ISBN 84-9734-150-3.

De fons, Arcadia, amb Andreas Scholl i l’Accademia Bizantina, dirigida per Ottavio Dantone. Amb obres de Francesco Gasparini, Benedetto Marcello, Bernardo Pasquini, Arcangelo Corelli, Pietro Paolo Bencini i Alessandro Scarlatti. (DECCA 470 630-2).