Descontextualitzacions « Un que passava

Norma ed Adalgisa

Sì, fino all’ore estreme
compagna tua m’avrai:
per ricovrarci, per ricovrarci insieme
ampia è la terra assai.
Teco del fatto all’onte
ferma opporrò la fronte
finché il mio core a battere
io senta sul tuo cor.*

Podria ser una bella declaració d’amor…

*Sí, fins a la nostra última hora, seré la teva companya; la terra és prou ampla per acollir-nos a les dues. Amb tu m’enfrontaré coratjosament al meu destí incert, mentre que el teu cor senti batre al costat del meu.¹

1. Adaptació… bé, sí, diguem-ne així, adaptació pròpia a partir del llibret de l’edició de Norma d’EMI Classics amb Maria Callas, Mario Phillipeschi i Ebe Stignani, i de la traducció al castellà de Rafael Torregrosa Sánchez a Kareol: Norma, acte II.

Actualització del 9 d’abril: Que em diu l’Ariadna en un comentari que li he copiat el títol d’aquest post, i no és això, dona, encara que hagi coincidit amb el títol de la seva entrada del 17 d’agost del 2003, titulada «Descontextualizaciones» (i ara et faig publicitat, apa! ).