Gals a cor obert
Sempre m’ha fet molta gràcia que el cap Abraracurcix, ja sabeu, el cap d’aquell llogarret gal invencible, deia que sempre m’ha fet molta gràcia que la seva preocupació més gran fos que el cel li caigués al damunt i que, en canvi, no tingués por que el terra s’enfonsés sota els seus peus —sobretot tenint en compte la poca estabilitat del «terra» que trepitjava.
A mi, francament, em fa molta més por sentir que el terra s’enfonsa i que no tinc on agafar-me. Aquell moment en què de cop i volta totes les certeses que havies anat assolint esdevenen poc menys que fum i que, de sobte, t’adones que res del que creies que havia de ser el teu futur s’esdevindria. Aquell moment en què, encara estabornit pel cop de la caiguda, t’adones que has de tornar a començar des de zero però no saps ben bé com. Aquell moment en què perds una il·lusió més i guanyes un altre desengany.
Ahir, parlant pel messenger amb una amiga, la Mon, de sobte vaig recordar que avui estic d’aniversari. Avui fa un any exactament que, per segona vegada consecutiva en pocs mesos encara que per causes diferents, el terra de sota els peus esdevenia un sot i jo m’hi enfonsava sense poder-hi fer res. Un any des del viatge en tren més llarg de la meva vida, fugint d’un altre fracàs que durant molts mesos seria un pes mort que no em deixaria sortir del sot.
No obstant això, és un episodi superat del qual només en queda un esquerda més i força indiferència.
De fons, Rèquiem en Re menor KV 626, de Wofgang Amadeus Mozart. Amb Anna Tomowa-Sintow, Helga Müller Molinari, Vinson Cole i Paata Burchuladze. Wiener Singverein i Wiener Philharmoniker, dirigida per Herbert von Karajan.
