Un que passava

Tinc un esborrany guardat en què havia començat a parlar de l’última pel·lícula basada en el Harry Potter de la J. K. Rowling i també sobre el Yo, robot totes dues vistes no fa gaire, però no volia esperar a haver-ne parlat (ja cauran, aviso) per parlar de El señor Ibrahim y las flores del Corán.

És una d’aquelles pel·lícules que sempre em sorprenc de veure programades en cinemes no alternatius (per qualificar d’alguna manera cinemes tipus Verdi o Renoir), però que, per alguna raó, hi arriben. Potser perquè la protagonitza un actor que tots coneixem (Omar Sharif), potser perquè l’avalen alguns premis (Festival de Venècia 2003, Premi del Públic al Millor Actor Omar Sharif, César 2004 al Millor Actor Omar Sharif ), no ho sé. No hi ha efectes especials, no hi ha trompades, no hi ha grans històries èpiques: hi ha només la història de l’amistat entre un botiguer turc, el senyor Ibrahim (Omar Sharif), i un nen jueu, Momo (Pierre Boulanger), que viu al mateix carrer amb un pare que no està gaire per ell, al París dels anys seixanta. Però sovint aquestes petites històries són les més grans, i demostren que no calen grans demostracions tecnològiques per aconseguir que l’espectador s’estigui assegut a la butaca, ben atent i amb els sentiments a flor de pell.

De mica en mica, l’àrab (com és conegut el senyor Ibrahim: «no sóc àrab, sóc musulmà» -diu en una escena; «i per què el pare em diu que vagi a l’àrab a comprar?», pregunta en Momo; »En aquest sentit, àrab només vol dir que la botiga és oberta tots els dies de la setmana i fins a les dotze de la nit»¹) i el petit jueu esdevénen amics i es van coneixent millor l’un a l’altre. El senyor Ibrahim es converteix en el pare que Momo no té, i Momo es converteix en el fill que el senyor Ibrahim no va arribar a tenir.

És una pel·lícula amable, de bons sentiments, d’aquelles que, tot i la tristor que causa en algun moment, deixen un record amable. Potser aquest és el secret de la pel·lícula. Aquest i, segurament, la magnifica interpretació d’Omar Sharif.

1. La citació és aproximada, no em caracteritzo per ser una persona capaç de reproduir literalment res que hagi sentit.