Biblioteques de paper, iii : Paradise Flats

Més biblioteques a la literatura, en aquest cas la que es descriu al llibre de Will Ferguson, Felicitat, en traducció de Jordi Cussà (Barcelona: Columna, 2002). No és una biblioteca modèlica en cap sentit, ni ho és tampoc la bibliotecària que se n’ocupa; no n’abunden, per sort, però encara n’hi ha alguna (i algun) que s’hi podria veure reflectida.

L’orgull de Paradise Flats era la biblioteca. Construïda durant els dies gloriosos del poble, abans que les mines de sal fessin fallida, la biblioteca —amb la seva cúpula presumida i el sostre de coure verd— era el centre de la comunitat. [...] La biblioteca s’havia convertit en una mena de marca registrada de la ciutadania (p. 338)[...]

La biblioteca, orgullosa, construïda en marès a finals de l’època victoriana, continuava sent l’edifici més impactant del comtat, malgrat que el que una hora havia estat la seva gran plaça hagués quedat reduït a un magre pegat d’herba mig seca al voltant d’una font que feia anys que no havia vist ni una gota d’aigua. [...] Però la construcció encara avui en dia, després de tants anys, resultava esplèndida.

A dins, hi havia pols i obscuritat, i en contrast amb el sol encegador de l’exterior, es notava, si no frescor, almenys una certa absència de calor. La bibliotecària, una dona alta de llavis prims, amb un aire infernal que l’envoltava, estava amagada darrere una pila de llibres vells i van haver de cridar-la.
— Hola? Hi ha algú aquí?
Res de res. Podien veure-la, ajupida, fingint no sentir-los, confiant que tornarien a marxar.
— Disculpi que la molestem però voldríem saber…
— La biblioteca està tancada —va intervenir la dona.
— El cartell de fora deia «obert».
— Sempre diu el mateix —va etzibar ella—. Però no té cap importància perquè està tancada de totes maneres. Només obrim al matí; ho sap tothom. (p. 345-346)

[...]

— No, estem buscant aquest home i hem pensat que potser vostè ens podria ajudar. M’imagino que deu venir molt sovint a la biblioteca.
— Ah, sí, i tant —va respondre ella, amb la veu espessa de desaprovació—. Gairebé cada dia. Agafa un llibre i després un altre, desordenant-m’ho tot, i va passejant per sota els sol tots els llibres haguts i per haver empenyent-los fins a casa seva amb aquell tronat carret d’anar a comprar que té [...]. Ha tornat una pilade llibres, tots passats de termini, amb aquells horribles gargots que sol fer als marges. L’he avisat més d’una vegada que no guixi els meus llibres però es limita a respondre «Per què? Ningú més no els llegeix, en aquest coi de poble». (p. 347)

[...]

El senyor Ètica va mirar els munts de llibres, els prestatges disposats en tres pisos i les escales amb rodes velles, rovellades i encallades. L’olor de ranci i de florit penetrava l’aire. L’edifici sencer es notava carregat de paraules i amb la profunditat de les idees. No era tant una biblioteca com un dipòsit d’obres perdudes.
— No hem afegit res nou des dels anys vint —va remarcar la biblotecària amb una quantitat indeterminada d’orgull mal entès—. La majoria d’aquests llibres vénen de la compra inicial de la ciutat el 1894, en ple apogeu. Han vingut estudiosos de la universitat de Phoenix per fer el catàleg de la nostra col·lecció. [...] Són massa valuosos per llegir-los, saben? Molts són edicions originals. Alguns valen milers de dòlars. Milers de dòlars, ara comptin. (p. 347-34

[...]

— Digui’m —va preguntar-li Edwin quan ja es giraven per marxar—, vostè ha sentit parlar mai d’un llibre titulat El que vaig aprendre a la muntanya.
— Jo no llegeixo mai —va respondre ella amb convicció—. Llegir és per a gent intel·lectualment ociosa. (p. 350)