Un que passava

Com que l’home del temps va dir el dia 21 passat que havia arribat l’hivern, dijous 23 les senyores del Liceu ja hi van anar amb els abrics de pells. I no se’ls van treure. Van aguantar estoicament tota la funció amb els abrics posats. Tot i l’excessiva escalfor de la calefacció. La qual cosa deu voler dir que o estaven malaltones o que els abrics de pells no abriguen [Aquest comentari és més aviat irònic, evidentment].

A part dels abrics de pells i de l’activitat frenètica dels nois i les noies de vermell, dirigits amb mà fèrria per un eficient noi de negre, que no va parar de fer-los anar a amunt i avall durant els entreactes —la qual cosa era evident que els divertia molt, vista l’alegria com en rebien les ordres [aquest comentari també ho és, d’irònic]—, va ser una nit excepcional.

Excepcional pel descobriment d’una òpera que només coneixia fragmentàriament i del lloc i la funció exactes d’alguns dels seus fragments més coneguts: el Rigoletto, de Giuseppe Verdi. L’argument no és difícil de resumir: Rigoletto és el bufó de la corrupta cort del duc de Màntua, i no és el menys corrupte dels cortesans. Però té una filla, Gilda, a la qual vol mantenir apartada d’aquesta corrupció. El duc la veu a missa, se n’enamora i segueix la noia fins a la casa on viuen. D’altra banda, els cortesans, farts de Rigoletto, decideixen segrestar la noia pensant que és l’amant del bufó. Deshonrada la noia, Rigoletto decideix venjar-se.

Excepcional per les excel·lents veus dels cantants principals: la soprano albanesa Inva Mula en el paper de Gilda, el baríton Carlos Álvarez en el paper de Rigoletto, i del tenor Marcelo Álvarez en el del duc de Màntua (que, tot s’ha de dir, es podria haver esforçat una mica més a «La donna è mobile», potser per això va ser rebut al final amb una sonora esbroncada… d’un espectador).

L’escenografia no era excepcional però mantenia un bon equilibri entre el minimalisme excessiu (pobresa escènica, si ho preferiu) i absurd d’alguns dels muntatges que s’ha vist al teatre, i l’absoluta descontextualització d’altres. Una superfície giratòria amb unes parets semicirculars que anaven formant els diferents espais en què transcorre l’acció només en moure una paret. Al tercer acte canvia una mica: la casa d’Sparafucile i Maddalena elevada sobre el nivell del terra i l’espai buit, trist i desolat, ple de runa —com trist, buit i desolat queda Rigoletto al final— de l’escena final.

Excepcional també pel magnífic cor d’estossecs, esternuts i rasperes habituals al Gran Teatre del Liceu, i que diu molt poc a favor de la salut del respectable… o de la seva educació.