Vaig perdent la paciència. Me n’adono. A mesura qu…
Vaig perdent la paciència. Me n’adono. A mesura que passa el temps costa menys que em treguin de polleguera per qualsevol cosa. I hi ha converses que no ajuden; i hi ha petits gests aparentment sense importància, com ara una cama que rebutja una carícia lleu; i silencis que no s’entenen. Però encara en tinc prou per seguir el joc de les mitges paraules, les insinuacions, les mirades i les vacil·lacions que diuen «véns? t’espero» sense traduir-ho en paraules.
Ara, que també tot plegat pot ser fruit de la meva imaginació. Que aquesta, tot s’ha de dir, no ha perdut vitalitat ni autonomia amb els anys.
