Em fa mal el cul

I tot per culpa de la neu. Que què tenen a veure la neu i el cul? Doncs, molt: sobretot quan l’un col·lisiona amb l’altra. I com es produeix la col·lisió?

Posem per cas que és dilluns. Posem per cas que em llevo i descobreixo que la pluja que havia sentit caure no era pluja. Posem per cas que trec el cap per la finestra i hi ha quatre dits de neu a tot arreu. Ens hem situat, oi? En un cas com aquest, hom es queda a casa amb l’excusa de la neu; però no, aquest hom, és a dir jo, decideix que anirà igualment a treballar, perquè segurament la carretera esta transitable i hi haurà servei d’autobús.

Hom es dutxa, pren el cafè amb llet, i en un rampell de seny telefona a la companyia d’autobusos.

— Companyia d’autobusos, bon dia. Marqui l’asterisc
— *
— Si vol sentir els missatge en català, premi 1, si vol..
— 1
— Si vol informació dels serveis, premi 1, si vol…
— 1
— Estem transferint la trucada. Nino nino ni, nanino nino nino ni…

Cinc minuts després, hom taral·leja la cançoneta a manera de duet amb el telèfon. I penja. I s’abriga i se’n va, xino xano, trepintjant amb cura la neu verge (l’experiència de l’any anterior l’avisa a temps de no trepitjar les petjades, ja gelades, d’altri).

A mig camí el germà d’hom li telefona per demanar-la la camèra de fotos. La bona. Durant la segona telefonada, hom, distret, trepitja una petjada gelada i rellisca. Resultat: el paraigües, el mòbil, la bossa, hom i el seu orgull experimenten un descens en vertical, amb el lideratge del cul, que és el primer en aterrar.

Emprenyat, hom s’aixeca, recull tot el que li ha caigut, s’espolsa la neu, fa una mirada de reüll al seu voltant per assegurar-se que no hi ha hagut testimonis i segueix el seu camí.

Algunes persones han sortit, i curiosament tothom sembla alegre: l’un ha fet un ninot de neu, dos empenyen un cotxe entre rialles mentre quatre s’ho miren. A la parada de l’autobús, tothom s’espera comentant si hi haurà o no autobús. I hom, que té voluntat de servei públic, torna a telefonar a la companyia d’autobusos.

— Companyia d’autobusos, bon…
— *
— Si vol sentir…
— 1
— Si vol inf…
— 1
— Estem transferint la trucada… Companyia d’autobusos, bon dia.
— Bon dia. Sóc un veí de Xxx i voldria saber si hi haurà servei d’autobús o no.
— Doncs no, no podem pujar fins a Xxx per la neu.
— Ja, és clar. I no podeu saber quan es restablirà el servei, oi?
— No, és clar, és imprevisible.
— És clar, gràcies. Bon dia.
— Adéu, bon dia.

Doncs tornem cap a casa. I intentem no trepitjar gel. I abans d’arribar al carrer, hom pensa que ha d’anar en compte de no relliscar en el fort pendent que hi ha a l’entrada del carrer. I hom, a l’entrada del carrer, rellisca i queda arrebossat de neu. Però en lloc d’enfadar-se es posa a riure, mentre el dimoniet que sempre l’acompanya li va dient a l’orella que és molt maldestre. I hom s’aixeca i torna a relliscar, però s’estavella contra una furgoneta i no arriba a caure.

I finalment, mort de riure i amb molt de compte, aconsegueix tornar a casa. I llavors comença a pensar com és que fins les vuit del matí no s’han posat en marxa llevaneus i altres serveis per fer front a una situació que, si bé cada vegada és més habitual, no deixa de ser extraordinària a certes altituds properes a la costa. Però bé, hom no té ganes d’empipar-se. I agafa la camèra i es posa a fer fotos com si mai no hagués vist neu. I pensa que hi ha més neu que l’any passat, i que potser l’any vinent encara n’hi haurà més.

I tot a vint quilòmetres de Barcelona i 177 metres d’altitud.