Sala de lectura, xxiv: Hatshepsut, la reina misteriosa, de Christiane Desroches-Noblecourt

Alguns personatges històrics exerceixen sobre nosaltres una fascinació estranya, estranya perquè sovint són personatges tan llunyans en el temps i l’espai que no sembla que ens haguessin d’interessar tant. Si a aquesta fascinació pel personatge li afegim la fascinació que exerceix la cultura en què es va moure, encara que sigui d’una manera superficial i més cinematogràfica que cap altra cosa, es pot explicar que m’hagi llançat a la lectura d’un llibre com aquest: Hatshepsut, la reina misteriosa, de l’egiptòloga francesa Christiane Desroches-Noblecourt, conservadora general d’antiguitats egípcies del Museu del Louvre.

Aquesta fascinació la provoca el fet que va ser un personatge prou fort per regnar a Egipte durant uns vint anys, i prou poderós perquè alguns sectors li tinguessin prou odi per, arribat el moment oportú, fer-ne desaparèixer tots els rastres, d’ella i dels seus col·laboradors més propers, de tots els monuments públics que va fer bastir o restaurar –gravats martellejats i estàtues esmicolades. Primer es va culpar el seu nebot Tutmosis III, però sembla que s’ha de pensar més aviat que la campanya de destrucció sistemàtica de la imatge de la reina van iniciar-la els sacerdots d’Abidos, i la van continuar després Seti I i Ramsés II. Aquest intent de fer-la desaparèixer va fer que augmentés l’interès pel personatge, tot i que durant molt temps, a causa de la manca de testimonis se la va fer aparèixer com una usurpadora. Hatshepsut, també anomenada Maatkaré, filla de la Gran Muller Reial Ahmés i del rei Tutmosis I, va ser educada per a regnar, però finalment va ser el seu germà Tutmosis qui va pujar al tron, amb Hatshepsut com a muller.

Gracias a la inscripción, tan lacónica sin embargo, de Ahmés Per-Nejet, he estado en condiciones de precisar el particular estatuto de Maatkaré. Hay que repetirlo: desde su unión con Tutmosis II, no dejó nunca de ser consideredad, por la legislación real, de un modo distinto al de Gran Esposa Real de su hermanastro, Tutmosis II, y regente del joven príncipe heredero coronado a la muerte de su padre. (p. 481)

Tutmosis II va durar poc, però, i en morir l’hereu encara era menor d’edat. A partir d’aquell moment començà una corregència que duraria fins a la mort de Hatshepsut, que sempre es va fer representar com a corregent al costat del seu nebot Tutmosis III, al mateix temps que es feia representar i legitimar com a rei de l’Alt i del Baix Egipte. Del seu regnat en destaquen dues grans obres: l’expedició que va organitzar al mític país de Punt i, sobretot, el Djeser-djeseru, el temple dels milions d’anys, la seva tomba a Deir el-Bahari.

Esa inmensa obra de la magnífica soberana, que ella domina con altivez, a pesar de los ataques de los hombres y del tiempo, se impone aún a todos y da testimonio de una personalidad que, tomando en la mano los cetros del poder, supo innnovar con inteligencia y originalidad, creando en vastos dominios los precedentes en los que sus continuadores supieron inspirarse. Fue una mujer consciente de sus deberes, con la percepción y la imaginación despiestras sin cesar, respetuosa de sus compromisos con su país y de los intereses de su sobrino, que ella convirtió en el gran Tutmosis. [...]

Habría podido, con vehemencia y motivos, aspirar a los derechos sobre el trono, pues había nacido de la perfecta pareja real y tenía numerosas bazas para apoyar su legitimidad. Pero probablemente supo inclinarse ante la «razón de Estado», en detrimento de su completa y personal ambición. (p. 483-485)

No només la corregència representa una innovació en la tradició política egípcia, sinó també les innovacions religioses que va promoure la reina (restant poder al cler d’Abidos, dedicat al culte a Osiris).

La corregencia ejemplar –la única del género, según parece– que fue obligada a compartir con su sobrino constituye la demostración de un gobierno hermanado durante más de veinte años, y a lo largo del cual ella supo formar a un digno sucesor.

La mención de ese tándem, en ese caso una hábil solución compartida con elegancia en cualquier ocasión oficial, por los dos príncipes, hizo aparecer en el protocolo real la palabra «Faraón» (per-aa, ‘la Alta Casa’). Utilizado para referirse a los corregentes reunidos, el término llegó a designar sólo a la reina y, tras ella, al activo defensor de las fronteras orientales, Tutmosis III, y luego, a partir de entonces, a todos los soberanos de Egipto. (p. 489)

I al seu costat, una figura misteriosa: Senenmut, la seva mà dreta, un home que va arribar a ostentar les dignitats més altes d’Egipte i que, fins i tot, es va fer representar en una estela davant de la figura de la reina i amb la mateixa alçada. Senenmut, poderós i fidel, solter –cosa estranya entre els egipcis–, la tomba del qual va ser construïda de manera que la cambra mortuòria era just a sota del temple de Deir el-Bahari. Va sobreviure a la reina, però al cap del temps va patir la mateixa sort: es va intentar fer desaparèixer totes les seves representacions.

El llibre és una mica feixuc de llegir, si més no la traducció, però no fins al punt que mati l’interès per aquesta figura, el primer faraó de la història d’Egipte. A més, com l’autora avisa, en molts aspectes es basa en conjectures fruit de l’estudi dels pocs testimonis que ens han arribat de Hatshepsut, i no entra en l’àmbit més íntim de la vida de la reina egípcia.

Así es posible, tras haber rendido una vez más homenaje a la hija de Tutmosis-Aajeperkaré, aquella mujer excepcional, asegurar que el primer y muy glorioso faraón del mundo fue, en efecto, la corregente Hatschepsut, hija del sol Maatkaré, «la que se une a Amón». (p. 489)

Christiane Desroches-Noblecourt. Hatshepsut, la reina misteriosa. Barcelona: Edhasa, 2004. 598 p. ISBN 84-350-2651-5.