Un que passava

Després del mig disgust de l’últim Donizetti, esperava amb certa ànsia la funció de L’Elisir d’amore, per poder sentir en directe un tenor excel·lent: Raúl Giménez. I no em vaig sentir decebut: va fer un Nemorino espectacular, i va aconseguir emocionar tothom amb «Una furtiva lacrima» (fins i tot van emmudir els estossecs habituals!). La soprano que feia el paper d’Adina, Mariella Devia, em va semblar que no tenia gaire potència, i en molts moments la seva veu es perdia completament. Ara, en els duets i en les àries que cantava sola, va mostrar una veu bonica i que la dominava. No és la Gheorghiu ni la Bayo (que cantaran properes funcions), però no ho va fer malament. La gran sorpresa, almenys per mi, va ser Simone Alaimo (Dulcamara), no només per la seva veu, sinó també per la divertidíssima vis còmica que va mostrar.

Hi havia una mica de fredor entre el públic, que es va notar sobretot quan després de les intervencions d’Alaimo només se sentien uns aplaudiments tímids, però després que Giménez acabés «Una furtiva lacrima», la cosa va canviar. Almenys a ell el vam aplaudir amb gust i ganes. Al final, després de les salutacions van repetir el final de l’òpera, amb Alaimo cantant al pati de butaques mentre repartia flascons d’elixir entre el públic, el públic seguint el ritme de la música fent palmes i arrancant a aplaudir quan encara no havien acabat…

I me’n vaig a menjar una madalena a veure si m’endolceixo una mica, que això m’ha quedat una mica sec.