Un que passava

És llarg. Massa. El post, vull dir.

No recordo on vaig llegir —fenomen habitual en un lector gairebé (?) compulsiu i amb mala memòria com ara servidor de vostès— que, sovint, comprem llibres per raons tan poc lògiques com el disseny de la coberta, el títol, la primera frase o un paràgraf llegit a l’atzar… Amb una mica de sort, quan el llegirem descobrirem que no ens hem equivocat; amb una mica de mala sort, que hem llençat els diners per no pensar una miqueta abans d’actuar.

Reconec que el que primer em va atraure d’aquest llibre va ser el títol: Elogio de la lentitud. I el segon, la imatge que il·lustra la coberta: les siluetes enfrontades d’un conill i d’una tortuga (sí, la tortuga i el conill de la faula). Em va semblar un títol força subversiu, perquè sembla que últimament la velocitat s’ha convertit en sinònim d’èxit: qui arriba a dalt de tot més aviat, qui més aviat s’enriqueix, qui té el cotxe més veloç… I el subtítol em va acabar de convèncer: Un movimiento mundial desafía el culto a la velocidad.

Ara bé, mentre el llegia he anat de la decepció a la satisfacció, de l’acord al desacord, del «què dius ara!» al «quanta raó que tens», de trobar afirmacions força interessants sobre el culte a la velocitat que ens domina (a uns més que a altres, tot s’ha de dir) a llegir fragments en què l’excessiu entusiasme i convenciment de l’autor em feia recordar allò que es diu de la fe dels conversos, que són més papistes que el papa. I tot i ser un plantejament interessant, m’he hagut d’obligar a moderar el meu propi entusiasme davant els punts en què coincidia amb l’autor, i a relativitzar una mica altres afirmacions de l’autor.

Què explica Honoré? L’evolució de la manera en què la humanitat es relaciona, o es deixa dominar, pel temps. A mesura que els sistemes de mesura del temps s’anaven perfeccionant i, sobretot, a partir de la revolució industrial, la societat ha anat deixant-se dominar pel temps en tots els àmbits, fins al punt en què fer les coses més ràpid s’ha convertit en una autèntica addicció i només ara comencem a veure que comença a perjudicar-nos. No només en l’àmbit laboral, sinó també en l’àmbit de l’oci, en la vida privada, en l’educatiu, la pressa per arribar al final, la necessitat d’omplir totes les hores i evitar moments en què no sabem què fer, ens porta a viure massa ràpidament.

Contra aquesta tirania de la velocitat han aparegut moviments com l’Slow, la Societat per a la Desacceleració del Temps (a Àustria), l’Slow Food (a Itàlia, un moviment que pretén recuperar l’art de menjar tranquil·lament i productes de qualitat), l’Slow Cities (també a Itàlia, amb la finalitat de fer les ciutat més humanes), l’Sloth Club (Tòquio) o el Tempo Giusto (en el camp de la música, pretenen trobar el tempo adequat per interpretar les partitures clàssiques, ja que consideren que s’interpreten amb massa rapidesa). Tots tenen un objectiu comú: millorar la qualitat de la vida desaccelerant-la. Com diuen tots, la seva finalitat no és fer-ho tot lentament (que és una estupidesa, diuen), sinó controlar la velocitat i trobar la velocitat adequada per a cada activitat, per a cada moment: trobar l’equilibri, anar més a poc a poc quan té sentit fer-ho.

Després d’aquesta introducció, l’autor entra en matèria en vuit àmbits diferents, dels quals exposa les maneres en què aquest moviment intenta reeixir: el menjar, les ciutats, el cos i la ment, la medicina, el sexe, la feina, l’oci i l’educació dels fills. En tots aquests àmbits descriu com s’actua en una societat accelerada i les propostes que hi ha per canviar, en alguns casos basant-se en experiències reals documentades. La conclusió: trobar el temps just per a cada cosa. No deixar-se endur per la velocitat excessiva, però tampoc ser lent en tot.

Tot aquest plantejament està molt bé: és veritat que cada dia ens deixem dominar més per la velocitat i que hauríem de frenar una mica. Però l’exposició que fa Honoré té algunes característiques que han fet que em distanciï de l’experiència que explica.

En primer lloc, un entusiasme excessiu, com deia abans, com si hagués descobert la font de l’eterna joventut, fruit, segurament, de la «conversió» de l’autor mateix a aquesta nova filosofia de la lentitud. Una filosofia que, en el nostre entorn, diria que encara no s’ha perdut del tot.

Aquest és el segon aspecte: els exemples de societat ràpida que posa són la nord-americana, l’anglesa, la japonesa, en contraposició a la italiana (és curiós que un dels fronts del moviment Slow és, precisament, a Itàlia). I tot i que també inclou Espanya, amb un tema tan típic i reiteratiu con la migdiada (esmenta els locals de Massatges a 1000, concretament un de Barcelona, on es poden fer migdiades de mitja hora), el referent continua sent anglosaxó.

La referència a Itàlia com a exemple, i altres mencions a la manera de viure mediterrània, també m’han semblat d’un idealisme una mica forçat: potser no arribem els extrems d’estrés d’altres països, però no som tampoc paradisos de la calma. Es podrien fer diferències entre sud i nord (les fa un dels testimonis italians, que diferencia la manera de viure entre el nord i el sud d’Itàlia), però també entre zones rurals i urbanes, entre les capitals de diferents entitats administratives, etc.

I l’elitisme. L’autor no para de repetir al llarg de llibre (com alguns dels testimonis) que el moviment Slow és per a tothom, però tots els exemples que posa són de persones amb professions i càrrecs ben pagats i amb la vida prou resolta com per poder demanar, per exemple, treballar menys hores i renunciar a una part del sou per poder gaudir de més temps lliure.

Però és clar, moltes d’aquestes objeccions estan passades pel filtre de la meva pròpia experiència, tan laboral com vital. No puc dir que tingui una vida estressant, i el fet de ser usuari habitual dels transports públics, per exemple, m’ha acostumat a viure el temps d’una altra manera. O l’afició a caminar, defensada en el llibre, que fa anys que practico…

Tot i això, ha estat una lectura divertida i que m’ha fet mirar amb altres ulls coses que fins ara trobava del tot normals i que, potser, no ho eren tant. I deixant de banda el to d’autoajuda de llibre (tampoc no massa evident), té reflexions interessants sobre el temps, sobre com la velocitat domina les nostres vides i sobre estratègies molt senzilles que, sense haver de formar part de cap moviment, podem aplicar a la vida diària.

A tall d’exemple, i de curiositat, en l’apartat dedicat a l’oci parla de la lectura com un mitjà de desaccelerar. La lectura requereix un estat d’ànim i una comoditat que ens permeti concentrar-nos, i es un manera d’alentir el temps. I parla d’experiències de lectura lenta, com una que consisteix en llegir Dickens tal com se’l llegia al XIX: les seves novel·les es publicaven en lliuraments mensuals, per tant calia esperar un mes per llegir la continuació d’un capítol (jo ho trobo una mica excessiu, de tota manera). I parla de l’experiència d’un professor universitari canadenc que ha trobat en la tecnologia una manera de llegir més lentament:

Cada vez que lee un libro de cierta importancia (las novelas de aeropuerto no son aplicables) escribe en un diario cuyo soporte es una página web de Internet. Después de cada sesión de lectura, introduce en la página citas memorables e impresiones, detalles básicos sobre el argumento y los personajes y cualesquiera reflexiones que le inspire el texto. Burnett [es el tal professor] sigue leyendo el mismo número de palabras por minuto, pero tarda de tres a cuatro veces más tiempo en terminar el libro. Cuando me reúno con él, está trabajando en Anna Karenina: lee durante una o dos horas y, entonces, se pasa un tiempo similar vertiendo sus pensamientos e impresiones en un ciberdiario. [p. 189]

Sóc l’únic a qui això li sona a bloc?

Carl Honoré. Elogio de la lentitud. Un movimiento mundial desafía el culto a la velocidad. 2a ed. Barcelona: RBA Libros, 2005. 253 p. ISBN 84-7871-249-6.