Un que passava

La senyora Curren és una professora de clàssiques retirada de Ciutat del Cap, malalta de càncer. El senyor Vercueil és un sense sostre que un dia apareix aixoplugat a l’entrada del garatge de casa de la senyora Curren. La Florence és la minyona negra de la senyora Curren, i té un fill adolescent anomenat Bheki. I la senyora Curren té una filla que va abandonar Sud-Àfrica i viu als Estats Units. I aquesta novel·la és la llarga carta que la senyora Curren escriu a la seva filla per explicar-li que es mor, per explicar-li que depèn d’un captaire desconegut que viu amb ella, per explicar-li que han mort el Bheki, per explicar-li que el món que ella coneixia s’ensorra.

Perquè la senyora Curren ha viscut en una còmoda bombolla en què l’apartheid era una cosa molt llunyana, i és ara, quan tota la brutalitat del règim polític sud-africà li envaeix la sala d’estar, quan li queden quatre dies de vida, que se n’adona i que vol fer alguna cosa per canviar-ho, però ja és massa tard.

No havia llegit res de John Maxwell^* Coetzee, i he aprofitat la recomanació d’un amic per fer-ho i llegir aquesta novel·la, L’edat de ferro. Una novel·la dura, incòmoda, trista; una novel·la d’aquelles que t’atrapen des de la primera línia i no pots deixar, per molt que allò que llegeixis et torbi. Racisme, càncer, dolor, mort, solitud, tristesa, angoixa… són tot d’elements que hi ha en aquesta novel·la, construïda com una carta, la llarga carta que la senyora Currens escriu a la seva filla perquè intenti entendre-la, perquè intenti conèixer-la una mica millor.

I just abans havia llegit una altra novel·la en què la mort també hi és present, però sobretot la idea que per molt que ho intentem, no podem canviar allò que som, que la redempció no és possible. Una altra idea bastant incòmoda i torbadora, tot sigui dit. I si la poso aquí, a la manera de «dos al preu d’una», és perquè comparteix amb l’anterior el fet d’haver estat una recomanació: de la mad, en aquest cas, que ha aconseguit que posi un altre autor a la llarga llista d’autors imprescindibles que he de llegir abans no em mori si no vull anar a l’infern dels illetrats.

Per cert, la novel·la era La leyenda del Santo Bebedor, de Joseph Roth.

J. M. Coetzee. L’edat de ferro. Traducció de Dolors Udina. Barcelona: Edicions 62, 2002. 206 p. ISBN 84-297-5110-6. (Les Millors Obres de la Literatura Universal. Segle XX ; 142).

Joseph Roth. La leyenda del Santo Bebedor. Traducción de Michael Faber-Kaiser. Barcelona: Anagrama, 1981. 91 p. ISBN 84-339-3006-0. (Panorama de Narrativas ; 6).

^*. Per consultar els articles de The New York Times cal registrar-se. El registre és gratuït.