Sessió de tarda, xxiii: Star Wars, III: La venjança dels Sith

De què serveixen tants mitjans digitals per crear una obra si a l’hora de la veritat l’espectador només hi veurà una confusa successió de fugisseres imatges desenfocades? No sé si això és culpa de les sales on s’exhibeixen les pel·lícules o de la tecnologia digital mateixa, però no és la primera vegada que experimento el vertigen de no saber què estic veient exactament, de no saber on fixar la mirada… i començo a pensar que s’ho podrien haver estalviat. I llavors penses que, fet i fet, vint anys enrere amb un tecnologia més d’anar per casa van aconseguir escenes més impactants, més «reals».

Però, malgrat tot, no deixa de ser impressionant. I et prepares pel que vindrà a continuació. I no caus de la butaca perquè estàs assegut i caure ja seria massa, però cada vegada que algun dels personatges obre la boca penses que haurien d’ensenyar al guionista alguna cosa sobre diàlegs interessants. D’acord, no es tracta d’una pel·lícula d’art i assaig, però hem esperat prou temps i se suposava que aquesta havia de ser més adulta i «fosca» que les anteriors, no? Fins que recordes aquella memorable frase dita amb tota la seguretat que només una reina en temps de guerra pot tenir: «El capitán Tanaka urdirá una estratagema». I llavors penses que aquest final s’adiu amb aquell començament.

I tornes a pensar que els bons són tan bons que semblen ximples i es mereixen perdre, per burros, i que els dolents són tan dolents que gairebé són una caricatura, sobretot quan els comencen a estrafer els rostres. I que havent-hi tants bons actors al món mundial, aquest bleda-rave que havia de fer un dels millors papers de dolent de la història del cinema… bé, del cinema de ciència-ficció, aquest bleda-rave, deia, s’hi podria haver esforçat una mica més.

I podríem fer moltes altres consideracions. Com intentar entendre què ens empeny a veure una pel·lícula tot i saber què passarà i com acabarà. Però no hi vam faltar. Aguantant la nena vestida de Leia amb sabre làser inclòs. Aguantant els menjadors de crispetes i els xarrupadors de refrescos amb gas (sí, sí, la gent ja no beu: xarrupa). Patint el volum excessiu del so a què ens estan acostumant les sales de cinema.

I és que en el fons —bé, en el fons i en la superfície— ens agrada. I anàvem predisposats a gaudir de la pel·lícula tot i els peròs. A veure com l’Anakin acabava de tornar-se dolent, com el mestre Yoda feia saltirons i tombarelles en l’aire mentre lluita, a veure com havia imaginat Lucas el planeta d’en Chewbacca, a veure la desfilada de modelets de l’exreina Amidala, i a veure com el dolentíssim senador Palpatine acabava convertint-se en el dolentíssim emperador Palpatine. I en vam gaudir.

Però. Però la tornaré a veure. I quan surti en devedé, completaré la trilogia.

Però. Però la primera trilogia és millor. O, si no és millor, en tinc més bon record.