Nits d’Òpera, XXIV: Jenufa, de Leoš Janáček
Feia dies que escoltava Jenufa, de Leoš Janáček, per anar-la coneixent i superada l’estranyesa inicial, anava gaudint més i més de l’obra, de les parts de Laka, del personatge de Kostelnička, del drama de Jenufa… Perquè encara que tingui un final feliç, aquesta òpera no és sinó un drama: el de la dona enamorada d’un home que l’abandona tot i estar embarassada, el de la mare que decideix matar el nadó de la seva filla impel·lida per la por al rebuig de la comunitat, el de l’enamorat no correspost i menystingut per la pròpia família. I vam veure un drama, amb els cantants completament entregats als papers que els tocava representar: Viorica Cortez com l’àvia cega; Anja Silja impressionant i corprenedora com la torturada Kostelnička; Amanda Roorcroft en el paper de la innocent i dissortada Jenufa; Peter Straka, que va substituir Miroslav Dvorski a última hora, com a Laka; i Atilla B. Kiss, que va fer el paper que tenia assignat Straka, el de Števa. Deia la Nau que aquest any estem tenint sort amb els tenors, i aquests dos van confirmar aquesta impressió amb interpretacions potents i belles veus. La cridòria al final de l’òpera va ser apoteòsica, i no era per menys. Sobretot quan van sortir a saludar Anja Silja i Amanda Roorcroft.
La meva amiga I m’havia dit pocs dies abans que li havia semblat «fabulosa»:, i tenia raó. Però hi ha autors que sembla que no atreguin, i dijous el teatre no era ple. Era bastant buit, de fet, potser perquè el repartiment no era el principal i no hi cantava Eva Marton. Però sigui com sigui va ser una gran representació.
Fauna liceista: Conegut que et veu i no només no et saluda, sinó que fa veure que no t’ha vist i se’n va pràcticament corrent.
