Sala de lectura, xxix: El llibreter assassí de Barcelona, de Ramon Miquel i Planas

El 1836 la Gazette des Tribunaux, de París, va publicar un article del seu corresponsal Barcelona en què s’explicava als lectors francesos el procés judicial contra un exmonjo de Poblet, bibliòfil, que es dedicava a la venda de llibres, que havia assassinat alguns dels seus clients, a més d’un altre conegut llibreter.

La història va tenir força èxit i va ser reelaborada i citada per diversos periodistes i escriptors tot al llarg del segle xix, fins a convertir-se en «un dels pocs mites romàntics ambientats a Barcelona»… del qual ningú dubtava que fos un fet real.

El 1924, però, Ramon Miquel i Planas, que preparava un recull de contes titulat Contes de bibliòfil, preparà una versió refosa de les versions de la llegenda de la Gazette i de Gustave Flaubert, versió que encapçala el llibre. I tres anys més tard, a la llum de nous textos coneguts, preparà aquest llibre, en què estudia l’evolució de la llegenda i com va ser reelaborada per escriptors com ara el susdit Flaubert o Charles Nodier.

El text té tres apartats: en el primer, com deia al paràgraf anterior, mostra l’evolució de la llegenda des que apareix a la Gazette des Tribunaux el 1836 fins que n’escriu la versió refosa el 1924; al segon, hi estableix les fonts literàries (com el conte «La senyoreta de Scuderi» d’E.T.A. Hoffmann), els antecedents històrics (l’exclaustració de monjos a la primera meitat del segle xix) i els elements bibliogràfics que componen la llegenda; i, finalment, havent demostrat que mai no existiren ni el procés judicial ni el corresponsal a Barcelona, ni tan sols l’exmonjo llibreter, se centra en la investigació de l’autoria de la primera versió de la llegenda, autoria que fa recaure en el famós bibliotecari i bibliòman aventurer —car aventurer ha de ser qui decideix endinsar-se en un país en guerra com Catalunya l’any 1827— Charles Nodier, a qui ja he esmentat un parell de vegades anteriorment al bloc.

Tanquen el llibre el text de la Gazette des Tribunaux i la versió de Flaubert —«Bibliomania», conte de joventut publicat després de mort—, més la versió de Charles Nodier i el conte d’E.T.A. Hoffmann que serví d’inspiració de la llegenda —«La senyoreta de Scuderi»—, afegits aquests dos últims per l’editor.

Tot i tractar-se d’una obra d’erudició, de tenir uns quants anys i amb poc interès per aquells que no comparteixen l’afició (per no dir amor) pels llibres, és una lectura amena i interessant, que no exclou les referències a la vida quotidiana dels personatges esmentats que puguin ser útils per a la contextualització de la investigació. És interessant també pel procés de construcció del mite i el paper que hi representa la premsa: en la construcció del mite i en la construcció de la realitat, en fer passar per real una història que qualsevol persona que conegués el país a l’època hauria vist de seguida que era falsa.

A més, té l’al·licient de poder llegir quatre versions de la llegenda diferents, a més del conte que, possiblement, l’inspirà.

Editat el 19 de juliol: Escriure aquesta nota abans de llegir les quatre narracions del final del llibre em va fer cometre l’error de considerar el text de Nodier una versió més de la llegenda del llibreter assassí quan, de fet, és una narració que l’únic que hi té a veure és el tema de la bibliomania: això sí, descrita amb força ironia.

Reeditat el 20 de juliol: Ja posats, i tenint en compte que l’edició és de 1991, podrien haver fet una repassadeta a la llengua i normalitzar una micar el conte de Nodier. Què voleu, fa de mal llegir (o fa mal llegir-lo) amb tantes is gregues, accents on no toquen, combinacions de pronoms mal escrites, plurals acabats en -as…

Ramon Miquel i Planas. El llibreter assassí de Barcelona. Edició de Josep Sarret. Barcelona: Montesinos, 1991. 224 p. ISBN 84-7639-124-2.