Un que passava

No és gens fàcil parlar dels llibres que has llegit. No ets crític literari, no et caracteritzes per una profunditat de pensament remarcable, però com la ignorància, diuen, és molt atrevida, no et pots estar de parlar dels llibres que llegeixes —no de tots, és clar: aquesta no és una bitàcola literària, sinó un calaix de sastre. A més, comentaris intel·ligents sobre literatura ja sabem on anar a buscar-los, oi?^*

I vet aquí que, empès per la fascinació que em va produir la lectura de La pell freda, vaig córrer a comprar el nou llibre d’Albert Sánchez Piñol, Pandora al Congo, tan bon punt es va posar en venda. L’he llegit alhora que intentava evitar les crítiques i les ressenyes que anaven apareixent —l’Albert n’ha escrit una, que llegiré quan hagi enllestit el meu comentari— amb l’angoixa afegida d’haver-ne de parlar —l’Antoni m’ho demana; ara, no m’hi sento obligat per això (encara acabaré al quadre d’honor al costat d’en Quim): tinc ganes de parlar-ne, tot i que començo a témer que el preàmbul serà més llarg que el comentari en si.

M’ha agradat Pandora al Congo? Sí, puc dir-ho sense haver-m’ho de pensar gaire; i m’ha agradat més que La pell freda: no ho vaig comentar llavors, però alguns capítols d’aquella novel·la se’m van fer una mica feixucs, però en aquesta no he tingut en cap moment aquesta sensació. A mesura que vas avançant et sents més i més atret per les peripècies dels seus protagonistes, mentre que les diverses peces que formen la trama van encaixant.

Aquesta novel·la és com un joc de nines russes, en què l’element fantàstic és, més que en l’altra, un recurs més per posar de manifest els trets psicològics dels diversos personatges: la ingenuïtat de Tommy Thomson, l’ambició d’Edward Norton, la crueltat de Marcus Garvey, l’avarícia dels germans Carver, etc., i alhora per establir un tercer vèrtex del triangle format per la societat anglesa de final segle XIX començaments del XX, la vida al Congo i la civilització tècton. És també una novel·la de sorpreses: res no és el que sembla, i molt menys els personatges —excepte, potser, Tommy Thomson— i en cap moment he tingut la sensació que els elements sorprenents hi estiguin encabits amb calçador, sinó que són coherents amb la resta.

Aquests últims dies estan sortint publicades nombroses crítiques i reportatges sobre la novel·la i l’autor. Hi ha una mica de tot: que si novel·la de terror, que si novel·la fantàstica, que si els coneixements de Sánchez Piñol sobre l’Àfrica… Francament, aneu directament a la novel·la. I després, si voleu, llegiu tot el que se n’està dient. Això inclòs.

Albert Sánchez Piñol. Pandora al Congo. Barcelona: La Campana, 2005. 592 p. ISBN 84-95616-70-X. (Col·lecció Tocs ; 47)

^* «Captatio benevolentiae: Es un topos retórico que aparece con frecuencia al principio o al final de una composición (desde el discurso oratorio a la obra teatral), mediante el cual el autor busca concitar un acogimiento benévolo por parte del receptor». Angelo Marchese, Joaquín Forradellas. Diccionario de retórica, crítica terminología literaria. Barcelona: Ariel, 1994. p. 50.

Els enllaços a Suntory time i a Quaderns els posaré quan es pugui entrar a les pàgines…

Actualització 03 d’octubre de 2005:

En términos lingüísticos, la parodia comporta siempre una transcodificación.” Angelo Marchese i Joaquín Forradellas: Diccionario de retórica, crítica y terminología literaria; Ariel: Barcelona, 1986. Els autors no precisen que la paròdia no necessàriament ha d’anar contra algun precedent, pot ser també, com és el cas, una forma de complicitat.

El Llibreter també parla de Pandora al Congo: Pandora al Congo i la redempció. I des d’aquí li agraïm la «complicitat».