L’Antony, els Johnsons i el pesat dels xiulets

L’amic: Vols venir al concert d’Antony and the Johnsons?
Un que passava: Ah, vale… [pausa] I qui són aquests?

I així va començar l’aventura d’Un que passava al concert d’Antony and the Johnsons. Ben mirat no va ser una aventura, sinó el descobriment d’un grup que no coneixia i que podria haver conegut abans si hagués fet cas de l’amiga Guasteví. Va ser un concert divertit i emotiu —per alguns més que per altres, oi?, tot i que sempre hi ha una lletra d’una cançó que t’arriba més endins…— passat en bona companyia. Aquest Antony és un autèntic showman: la «seva» interpretació de la tornada d’«I wanna dance with somebody» de la Whitney Houston, barrejant la Shania Twain, el nen Jesús i les bèsties del Pessebre, va ser hilarant. Ara, més interessant va ser el descobriment de les cançons del grup, que hauré de firar per poder-ne gaudir com cal.

No obstant això, el teloner, aquella mena d’empelt de Joan Baez i Albert Pla que cantava, com va dir un amic, una mena de «country naïf», se’l podien haver estalviat. Se suposava que havia d’escalfar l’ambient i una mica més i ens envia a tots a dormir abans d’hora.

I la Guasteví també hi era, que sí, que la vaig veure! Després d’un intent fallit de trobar-nos visualment —quan hom no té clar on és la dreta i on és l’esquerra és una mica difícil orientar-se—, vam quedar a la sortida al final del concert (memoria, mira, «chafarderías»!).