Un que passava

Jennifer Gobierno, de Max Barry

Volia parlar una mica sobre Jennifer Gobierno, de Max Barry, però el mestre Blackonion se m’ha avançat i no crec que pugui dir res que no hagi dit ell. Tal vegada que el culpable d’haver llegit aquesta novel·la ha estat ell, que me la va explicar exactament igual que ho fa al seu bloc:

Es una historia situada en un futuro próximo en el que los individuos tienen como apellido el nombre de la empresa para la que trabajan. Si no tienes apellido no tienes seguridad social, ni dinero, ni casa, ni nada. No eres nadie. Se trata de una sociedad en la que las unicas leyes son las del capitalismo salvaje, y en la que, más que nunca, el hombre es un lobo para el hombre.

La trama es absolutamente disparatada: un hombre llamado Jack Nike es engañado por sus jefes John Nike y John Nike para firmar un contrato en blanco para el departamento de Marketing. El contrato obliga a Hack a matar a diez personas como parte de una campaña de promoción. Si no cumple el contrato irá a la carcel, pero si lo cumple lo acusarán de asesinato. Asustado, acude a la policia, que se ofrece a hacer el trabajo por él, a cambio de un precio…. y sólo llevamos tres páginas del libro.

[Blackonion. Jennifer Gobierno, de Max Barry (edición especial). En The Daily Black Cebolleta [en línia]. 17 gener 2006. Disponible a: enllaç a la nota]

I és tal com diu en Blackonion, una paròdia d’aquelles que en un moment donat et fa reaccionar i pensar sí, tota la paròdia que tu vulguis, però déu n’hi do com s’assembla al món actual. I per acabar-ho d’adobar arribar a la frase del general Li ARN —que vaig copiar al bloc fa uns dies— poc després de l’arenga del tinent general Mena Aguado. En fi, que si teniu ganes de llegir una novel·la de ciència-ficció ben escrita, absorbent i torbadora, busqueu Jennifer Gobierno, de Max Barry.

Max Barry. Jennifer Gobierno. Tr. M. Carmen África Vidal i Anne Barr. Salamanca: Tropismos, 2005. 323 p. ISBN 84-96454-26-6.

Solitud, de Víctor Català

I la torna. Com que aquesta Sala de lectura ha quedat una mica esquifida, recupero la nota que vaig escriure l’any passat després de llegir Solitud, de Víctor Català, i que no vaig arribar a posar al bloc. Hauria de canviar-li els temps verbals, però com que em fa mandra, la copio tal com la vaig escriure:

He llegit Solitud. El centenari és una excusa com qualsevol altra per tornar a intentar llegir aquesta novel·la, de la qual mai no havia aconseguit anar més enllà d’aquesta frase: «Passat Ridorta havien atrapat un carro que feia la mateixa via que ells, i en Matias, amb ganes d’estalviar el delit, preguntà al carreter si els volia dur fins a les collades de la muntanya.»

Sí, trist: és la primera frase de la novel·la, i mai no havia pogut superar-la. Potser és que no havia arribat el moment o potser és que em revoltava contra l’obligatorietat de llegir una novel·la qualsevol només perquè «s’hagi» de llegir. Aquesta vegada, tanmateix, he pogut acompanyar la Mila i el Matias muntanya amunt, fins a l’ermita, i quedar-me amb ells; acompanyar la Mila en la seva evolució dalt de la muntanya, amb el bondadós i gens ingenu Pastor, el fluix d’en Matias i l’Ànima, que hauria estat més encertat batejar-lo com a «malànima». I sobretot la presència inevitable i aclaparadora de la natura, una natura magnífica i implacable que tan bé van reflectir els escriptors modernistes.

És difícil parlar d’una novel·la sobre la qual ja s’ha dit tot o gairebé tot. I tampoc no pretenc dir res d’original. I espero que ningú no es prengui malament el comentari següent: l’estranyesa que he sentit davant el llenguatge de la novel·la, un llenguatge al qual ja no estic acostumat. Però ha valgut la pena fer l’esforç.

Víctor Català. Solitud. Barcelona: Edicions 62, 1979. 218 p. Les Millors Obres de la Literatura Catalana; 218. ISBN 84-297-1546-0.

Technorati tags: llibres, Max Barry, Jennifer Gobierno, Víctor Català, Solitud