Un que passava

Gairebé levitant l’autobús llisca per l’autopista el sol t’escalfa el rostre a través de la finestra mentre les mans sostenen el llibre que llegeixes mal escoltant Scholl que et canta Bach a cau d’orella i subratlles amb una línia involuntàriament ondulada garlanda de pols de grafit una paraula que no entens amb la voluntat de buscar-ne més tard el significat al diccionari i aixeques la vista i veus que no veus Montserrat enllà d’enllà per sobre el riuon un estol d’ocells reposa perquè la contaminació converteix el blau del cel on encara lluu la lluna en una boira marronosa i penses que podries escriure una nota en que descriuries aquests moments i intentaries transmetre totes aquestes sensacions que t’envaeixen i et recorren per dins i treus la llibreta i el bolígraf i sents la dringadissa d’alguna cosa menuda i delicada que cau però mires i remires el terra al teu voltant i el cul del seient i no veus res i deses la llibreta i el bolígraf perquè l’autobús vibra i trontolla massa per poder escriure i quan arribes a casa intentes reproduir el text que havies pensat i ho fas i notes que alguna cosa falla però no saps què és i només al final ho descobreixes i descobreixes quà havies perdut a l’autobús que lliscava per l’autopista gairebé levitant