Un que passava

Potser abans d’escriure una nota sobre un llibre hauríem de deixar passar un temps per tal de poder-nos-hi enfrontar més fredament i evitar incórrer en simplificacions que no fan justícia ni a l’obra, ni a l’autor, ni al lector. Això és precisament el que no vaig fer en escriure la nota sobre Contra natura, d’Álvaro Pombo: tenia massa viva encara la sensació d’avorriment que em provocava aquell estil inflat i carregós que primer identificava com a propi d’un personatge però que, de fet, és l’estil que impera a tota la novel·la. A l’«Epílogo» que vaig esmentar l’autor es refereix a l’estil amb els termes vigor i crudeza, però un i altre trets no hauria d’anar lligat a l’artificiositat.

Aquest avorriment del lector és reconegut per la crítica, si més no a la crítica apareguda al suplement Llibres de El Periódico signada per Domingo Ródenas de Moya, qui escriu:

Segon: que les seves novel·les incorren en una mena d’autocomplaença de la dicció que pot avorrir el lector, sobretot quan s’estanca en amplificacions supèrflues, un pecat estètic que s’absol per compte de les virtuts avantdites.

Virtuts aquestes, segons el crític, que són

l’excel·lència en l’ús de l’idioma, la versatilitat de les seves veus, la barreja d’anècdota i reflexió, la profunditat de l’escrutini de la ment humana.

Més endavant assenyala com a «demèrits» que la història que ens explica

no s’hauria vist menyscabada per ocupar menys pàgines, cosa que, al contrari, hauria ajudat al propòsit de l’autor.

Tot això, però, sempre segons la tesi del crític, es pot perdonar per les moltes virtuts que té la novel·la, que són, breument, la història que ens explica i la motivació d’aquesta història. Ho he entès malament o ens està dient que perquè una novel·la sigui bona només cal una història bona i una motivació per escriure-la? I l’estil, l’ús de la llengua, que no avorreixi, no hi tenen res a veure? És clar que la crítica va encapçalada per una frase que ja fa pensar que no serà pas una crítica negativa:

una certa crítica sol afirmar que Pombo és Pombo, com si això situés les seves novel·les en un lloc a part on no arriben els criteris usuals de valoració.

Doncs no: la novel·la és avorrida, malgrat les idees i reflexions interessant que conté —que en té, tot s’ha de dir.

La simplificació en què vaig incórrer i de què parlava al començament d’aquesta nota afecta sobretot l’argument, que és molt més complex del que vaig dir. Partint de la tesi que no hi ha una única manera de viure l’homosexualitat, Pombo descriu l’evolució de diversos personatges homosexuals, units per graus diferents d’amistat, afecte o dependència, que representen maneres diverses de viure l’homosexualitat. Posa èmfasi en com la viuen dos dels personatges, Javier Salazar i Paco Allende, que representen

dos modos radicales de vivir la experiència amorosa homoeròtica masculino. Uno de ellos es válido: el otro, inválido.

I encara que diu que deixa al lector la decisió de quin dels dos models és acceptable, la mateixa descripció que dóna dels personatges sembla apuntar cap a una direcció determinada: mentre que Javier Salazar apareix com un personatge egoista i manipulador que de seguida es fa antipàtic al lector, Paco Allende és presentat de manera que pot guanyar-se més fàcilment la simpatia del lector.

Simpatia que el lector, si més no aquest lector, no ha estat capaç de sentir en cap moment pel narrador, pedant i carregós, de la història.

Pombo, Álvaro. Contra natura. Barcelona: Anagrama, 2005. 561 p. ISBN 84-339-7126-3.

Ródenas de Moya, Domingo. «Obra bé i alegra-te’n». Llibres [Barcelona] (9 febrer 2006), p. vii. Suplement d’El Periódico de Catalunya.

Technorati tags: llibres, Álvaro Pombo, Contra Natura