Sylva von Stamitz, bibliotecària accidental
Biblioteques de paper, vi.
De tant en tant, apareix alguna biblioteca amagada entres les pàgines d’una novel·la i la recollim aquí, a manera de biblioteca de biblioteques de paper.
Després d’haver fet llargues cues davant de desenes d’oficines, a la fi em van atorgar una feina: treballaria de bibliotecària en una petita biblioteca, al costat de la Torre de les Aigües, al barri de Vinohrady. El vendaval s’emportava també els llibres; camions sencers i trens de càrrega s’enduien tones de llibres que havien passat a ser prohibits: reflectien l’esperit burgès i l’ambientació burgesa o feudal o capitalista o transmetien un missatge pessimista: els camions s’emportaven els clàssics de la literatura universal i de la literatura txeca, i els poetes del surrealisme mundial i del poetisme txec, perquè eren decadents; aquests llibres ja no havien agradat als nazis, i els nous líders d’ara tenien un gust semblant: només permetien l’optimisme envers el futur, i, pel que fa a al passat i al present, l’odi de classes. Si aquells altres, de fa deu anys, havien bastit el seu ideal alemany inabastable sense jueus i sense gitanos i sense intel·lectuals i sense artistes, aquests d’ara feien essencialment el mateix. I, d’acord amb la doctrina de la lluita de classes, sembraven la zitzània i ens feien odiar-nos, els uns als altres, per força.[...]
Feia dos mesos que anava passant pels prestatges de la biblioteca i tocava amb les palmes els meus clàssics predilectes, tot tremolant que, ells també, no acabessin en el paper per reciclar. Feia dos mesos que acariciava amb els dits aquells dels meus clàssics preferits que, de moment, havien passat la censura, i demà potser serien susceptibles de ser liquidats… Balzac i Dostoievski, Tolstói i Flaubert, Tuguenev i Stendhal…
[...]
A la biblioteca observava les persones que, després de la jornada laboral, extenuades, venien a buscar llibres, els dipositaven en bosses d’anar a comprar i se’ls emportaven a casa. Començava a conèixer-los.
Monika Zgustova. La dona silenciosa. Barcelona: Quaderns Crema, 2005. 417 p. ISBN 84-7727-439-8. p. 271-272 i 277.
![Asusta a la Ministra [libera la cultura]](http://farm4.static.flickr.com/3595/3601315714_07919f2d71_t.jpg "Asusta a la Ministra [libera la cultura]")
una de les coses que més m’agrada de la biblioteca pública que hi ha al costat de casa no és agafar llibres, sinó veure com els agafa l’altra gent: què s’emporten, què tornen, com ho fan… si ho comenten o no… si el tornen tard… i si puc, intent parlar amb ells i veure què els ha semblat i què agafaran després…
| 02.17.06 – 12:08 am |
La Dietrich
06/09/2006 a 6:24 pm
a mi també m’agrada fixar-me amb la gent que habita la biblioteca del Salt, de vegades m’assec als sofas a mirar i es veuen moltes coses interessants i, de vegades, sorprenents
| 02.20.06 – 8:04 pm |
Frederic
06/09/2006 a 6:24 pm
A mi, m’ha agradat el relat.
L’he copiat, espere que no t’importe, i aprofite per demanar-te “permís” i tus bendiciones, he, he.
Li l’he enviat a la meua germaneta, que va currant ací i allà, per poder acabar algun dia Biblioteconomia…
Sé que li agradarà,
i potser li provoque algun somriure. Això espere jo, almenys.
I tot, gràcies a tu.
Gràcies.
| 02.22.06 – 10:29 am |
Berta
06/09/2006 a 6:24 pm
Gràcies, Berta, però el mèrit no és meu, sinó de la Monika Zgustova. I benvinguda!
No tots ho tenen tan fàcil, La Dietrich, a altres tipus de biblioteques no hi ha tanta possibilitat de conversar.
Certament, Frederic, hi ha comportaments força sorprenents a les biblioteques. El taulell és un bon observatori… Tornaré a Sylva aviat, la seva no era una observació innocent…
| 02.22.06 – 12:33 pm |
Ferran
06/09/2006 a 6:25 pm
Ho sé, Ferran, a la meva encara no hi ha usuaris… bé, algun de tant en tant, per això m’agrada anar a la pública del barri, perquè és tot ben diferent, que no vol dir que sigui sempre flors i violes…
| 02.22.06 – 3:46 pm |
La Dietrich
06/09/2006 a 6:25 pm
no sé si t’ho dit mai, però vaig treballar en una biblioteca petitona durant 6 mesos i disfrutava molt mirant la gent, el què agafava i, sobretot, quan em demanaven consell. Em sembla que mai he llegit tants llibres com en aquella època.
| 02.25.06 – 11:22 pm |
Frederic
06/09/2006 a 6:26 pm
No, frederic, no m’ho havies dit mai. Suposo que tots aquells llibres no els llegiries en hores de feina, oi?
És veritat, La Dietrich, no sempre són flors i violes, però no per això deixarem de gaudir-ne.
| 02.27.06 – 1:03 pm |
Ferran
06/09/2006 a 6:26 pm