Quan els llibres et parlen a cau d’orella
27.02.2006 per Ferran - Un que passava
No heu tingut mai la sensació que un llibre us donava la resposta a la pregunta que us fèieu en aquell moment, o que us xiuxiuejava a l’orella les paraules que necessitàveu sentir? A mi, de tant en tant, els llibres em parlen.
Nadie tiene derecho a saber de los otros más de lo que deseen revelar, y tanto la amistad como el amor se extinguirán cuando la gente pierda el derecho a mantener sus secretos.
Kiril Yeskov. El último anillo. Madrid: Bibliópolis, 2005. 442 p. ISBN 84-96173-19-4.
de vegades em passa que frases o paràgrafs em dónen resposta a moltes preguntes, llavors agafo un llapis i el senyalo, després marco el punt amb un paperet per quan guardo el llibre a la lleixa.
| 02.27.06 - 9:38 pm |
Sort que has dit llapis! Arribes a dir bolígraf o retolador i t’excomunico! :p Jo també ho faig… i ho escric al bloc, a més.
| 02.28.06 - 9:51 am |
A mi m’agrada mantenir els llibres nets de llapis, etc. i el que faig és que ho escrig en una llibreta, amb el nom del llibre i la data en que ho vaig llegir…
| 02.28.06 - 11:40 am |
ummmm… jo intento fer com l’Esther, però a vegades no puc deixar de llegir per escriure, i llavors vaig boja buscant aquell paràgraf o frase que sé que havia d’apuntar, sé que era important, sé que reflectia just el que necessitava veure reflectit… i recoi… on deu ser? a quina pàgina? aiaiai… era en el tros aquell de… o no calla! el vaig llegir quan… i m’estresso, de veritat que m’estresso jeje… però vaja, sóc capaç de llegir-me per alt enllà totes les pàgines de bell nou… així d’obsessiva sóc a vegades…
M’agrada que em parlin els llibres, si no ho fan els aparco.
Gràcies per la benvinguda!
| 02.28.06 - 4:45 pm |
m’he colat… la neus d’abans sóc jo
| 02.28.06 - 4:54 pm |
De vegades no és un llibre, sinó un blog el que et parla a cau d’orella… Com ara! El teu post se suma a tota una sèrie de missatges en el mateix sentit que m’han arribat per diversos mitjans.
No pot ser una casualitat: n’hauré de fer cas.
Darrerament hi he estat pensant molt, en els secrets i allò que cadascú tria compartir o guardar-se… És tan difícil, però, quan un té la “necessitat” de saber!
| 02.28.06 - 5:44 pm |
Em sembla que sempre tenim la necessitat de saber, no?
Amb això d’apuntar-ho en una llibreta em passa una cosa curiosa. A vegades, al cap del temps quan rellegeixo el que he escrit, ja no li trobo tant sentit com abans. És com si el que per una estona va ser com una revelació i va resoldre els meus dubtes, amb el temps ja no em digués el mateix… no sé si m’explico…
| 02.28.06 - 6:43 pm |
el respecte vegades costa, i vegades costa tant a l’un com a l’altre
| 03.01.06 - 9:27 am |
boli? retolador? MAI!!!! A un llibre, mai! Per mi els llibres són sagrats, objectes de culte!
Per cert, tinc aqui uns quants punts de llibre guardats per enviar-te algun dia… com ho fem?
| 03.01.06 - 10:47 pm |
ells sí que saben parlar…
| 03.02.06 - 10:25 pm |
Uf, si ho fes en una llibreta no tindria espai Esther, tinc la taula plena de llibretes!
Això també m’ha passat alguna vegada, elur, quan no tinc a mà un llapis per subratllar. Gairebé sempre recorro a un segon punt (un tros de paper, una targeta de metro…
o a la memòria visual: acostumo a recordar bastant si era pàgina dreta o esquerra i a quina alçada :S
Raïmdepastor quant de temps sense veure’t! Potser sí que hauries de fer cas d’aquests «avisos»…
T’expliques perfectament, Esther. És com quan llegeixes un llibre i et fascina, i al cap del temps el rellegeixes i ja no et transmet res…
Sí, jutipiris, el respecte costa a vegades.
Frederic, ja t’escriuré un mail. Jo també en tinc alguns que et podria enviar.
I tant, Berta. Som nosaltres que no sempre escoltem/entenem el que ens diuen.
| 03.03.06 - 1:24 pm |