Sala de lectura, xxxvii: Memorias de un burgués, de Sándor Márai

«Si et va agradar El món d’ahir d’Stefan Zweig, llegeix Memorias de un burgués de Sándor Márai». Si no són les paraules exactes de la Mad, sí que mantenen l’esperit de la recomanació. Com és habitual en mi, vaig capbussar-me en el catàleg de la biblioteca per veure si el tenien i, un cop localitzat, me’l vaig emportar a casa, on va dormir el son de l’oblit fins que vaig decidir retornar-lo. Dos o tres dies més tard, remenant prestatges en una llibreria, el vaig veure i les Memorias de un burgués van tornar a formar part de la Pila, secció Recomanacions pendents. Finalment, passats uns mesos, vaig fer un cop de cap i vaig començar a llegir-les.

Memorias de un burgués és un llibre de joventut, l’autor el va escriure als trenta-quatre anys, però d’una joventut estranya i fascinant: la d’algú que ha viscut molt en poc temps —entenent viure com a enfrontament al món real i adquisició d’experiència i maduresa— en una època força convulsa per a l’imperi austro-hongarès (l’autor era hongarès) i per a una classe social que perdia la preeminència que havia tingut. És la joventut d’algú que, a més, sent que no encaixa en el món que l’envolta i malda per trobar-hi el lloc que li correspon.

Comença Márai explicant com era la casa on visqué durant la infantesa i descriu la seva família, els anys d’escola, les vacances, fins el moment en què no pot més i fuig. Internat en una escola de la capital hongaresa, comença a forjar la seva independència i, un cop en surt, abandonarà Hongria i anirà a viure a Berlín, a Zuric i a París, des d’on farà nombrosos viatges. Exerceix de periodista i va escrivint, intentant fer-se un lloc com a escriptor. El llibre acaba amb la tornada a Hongria, que no ha deixat mai de ser present en ell, i a l’hongarès.

No tenía más patria que la zona del mundo en la que se habla húngaro. Un escritor no tiene más patria que su lengua materna. [p. 421]

Una mateixa época i un punt de vista diferent. El món d’ahir de Zweig és molt més elegíac i més desenganyat, més trist i sense esperança que les Memorias de Márai, en les quals seguim l’autor en el camí cap a la seva maduresa i cap al descobriment de si mateix. Tots dos descriuen un món, el seu món, que està desapareixent a marxes forçades i que corre cap a la Segona Guerra Mundial, però el to és més punyent en Zweig, que se suicidaria poc després d’escriure El món d’ahir, el 1942, exiliat al Brasil i convençut que els nazis guanyarien la guerra. No ho és tant en les Memorias de Márai, que va escriure el llibre als trenta-quatre anys i encara en va viure cinquanta-cinc més —una altra coincidència amb Zweig és que Márai també se suicidà.

És una lectura força recomanable, que ens mostra una Europa que ja no existeix i que va degenerar en poc temps cap a diversos règims totalitaris; que ens mostra un època, en paraules de Márai,

en que vivía una generación que deseaba celebrar el triunfo de la razón por encima de los instintos y que creía en la fuerza y la resistencia de la inteligencia y del espíritu, capaces de detener el avance de las hordas ansiosas de sangre y muerte. [p. 473]

Malauradament, no ho van aconseguir.

Sándor Márai. Confesiones de un burgués. Tr. Judit Xantus Szarvas. 478 p. ISBN 84-7888-865-9.

Technorati tags: llibres — lectura — Sándor Márai — Memorias de un burgués