Un que passava

He de sortir al carrer —necessito pa per sopar. Però abans de fer-ho m’acosto de puntetes, sense fer soroll, a la porta. Miro per l’espiell: no hi ha ningú. No me’n refio i m’hi quedo uns instants, escoltant que no hi hagi ningú amagat a l’escala. Surto. Sembla que no hi és, però podria ser al vestíbul. Tampoc. Uf, ja sóc al carrer.

A la tornada no prenc tantes precaucions, però afortunadament no corro cap risc: ella no hi és. De cop i volta, quan encara no he tancat la porta, sona el porter automàtic. Oh, no! Tanco sense fer soroll, em descalço i de puntetes m’allunyo de la porta —com si ella pogués sentir-me des de baix— mentre el porter sona una altra vegada.

Ens ensuma. Coneix els nostres moviments. Encara no has obert la porta del pis o de l’entrada, t’apareix ella amb un somriure radiant per endavant i un «holaaa!» com te’l podria dir un amic que fa temps que no veus i s’alegra de trobar-te, mira tu quina casualitat. Si dubtes un sol instant, ja t’ha plantat al davant el tarifari i intenta manyaga convèncer-te de les bondats del seu producte. Teixeix la teranyina subtilment al teu voltant i quan vols reaccionar ja és massa tard.

Fa tres dies que la tenim emboscada a l’escala, espiant els nostres moviments; escoltant amb atenció per detectar moviment dintre dels pisos. Quan no és a l’escala, s’amaga al portal del costat: ahir, quan sortíem de casa per anar a sopar, «holaaa!». Va sortir disparada del portal del costat i com que nosaltres seguíem cap a la parada de l’autobús, ens va cridar: «chicos, os vais?». No te’n pots deslliurar. Et segueix on vas. Et vol. Oh, no!

Sé que és a fora, però no m’atreveixo a anar-ho a comprovar. Sentirà les meves passes, segur que sent el repic de les tecles mentre escric això. Sap que hi sóc. Estic atrapat. Per sort tinc provisions. Tard o d’hora haurà d’anar-se’n; tard o d’hora s’haurà de donar per vençuda.

O no.