Un que passava

Fa pocs dies, Víctor-M. Amela, en una de les columnes que escriu a les pàgines de La Vanguardia, parlava de la manera peculiar que alguns esguerros televisius tenen d’utilitzar les paraules —i ho feia extensiu als joves d’avui, tot i que no crec que aquests personatges representin els joves d’avui…: utilitzen l’adjectiu intel·ligent com a

sinónimo de artero, astuto, urdidor, calculador, falso^*

és a dir, com un insult. A la impertinència i la mala educació les anomenen sinceritat i per ells ser borde (malparit, en diríem en català?) és tenir caràcter.

És a dir, que dir les coses amb mala educació i fatxenderia, que provoquin la reacció de l’al·ludit, és ser sincer i tenir caràcter; dir-les, però, sense utilitzar insults, recorrent per exemple a la ironia o al sarcasme, és ser això tan terrible: intel·ligent. Com que la ironia sembla que ja no s’entén, doncs au, a veure qui la diu més grossa.

I no només passa entre els esguerros televisius que tan bones estones fan passar a la gent, no: passa en altres àmbits, fins i tot professionals, on la ironia i el sarcasme no s’entenen. Es llegeix literalment, sense anar més enllà de les paraules, sense llegir entre línies —ni rere les línies, com diu en Daniel Cassany al seu llibre d’igual títol— i titllant d’insultant i dient que està fora de lloc i el que no és sinó la utilització d’un recurs molt antic del llenguatge que permet expressar idees dient aparentment el contrari —i sense haver de recórrer a l’insult.

I sense necessitat d’amanir-ho amb smaileys, que la humanitat fa molt que escriu textos irònics i humorístics sense haver de dibuixar caretes perquè se n’entengui la intenció.

* Víctor-M. Amela. «¡Inteligente, más que inteligente!». La Vanguardia. Vivir (10 setembre 2006), p. 8.