Un que passava

Nits d’òpera, XXXVII: recital de Montserrat Caballé

Quina manera de patir! El recital ja s’havia ajornat al mes de novembre per indisposició del pianista i avui el pianista continuava malalt. Un altre l’ha substituït, però ja d’entrada han avisat que això havia portat canvis en el programa: en lloc de les dues cançons de Catalani previstes per a la primera part, n’hi hauria tres de Leoncavallo; i a la segona part, en lloc de Massenet, Saint-Saëns i Gounod, Pahissa i Obradors. La primera intervenció, una peça de Händel, ha estat lluny de l’excel·lència –aiaiai, pensava, com tot el recital sigui així. Però no: li ha servit per escalfar la veu i la resta ha estat més que correcte, a pesar de més d’un gall i alguna rascada. Però era a casa seva i tenia el públic entregat. Tot i això, cada vegada tossia més: suposo que per això s’ha saltat la pausa de la segona part i ha lligat Pahissa amb Brahms sense descansar.

Al final, ha agraït al públic els aplaudiments que li havíem dedicat durant tot el recital i ha parlat com només pot parlar algú que sap que és a casa, com algú que sap que no ha de demostrar res a ningú: ha explicat que tenia «un constipat com una merda» (paraules textuals), que suposava que encara li quedava veu per uns bisos i que ens devia un recital de debò, en condicions. Fins i tot a fet broma sobre els vestits nous que s’havia fet per estrenar-los al recital. Després ha cantat dues cançons més. Geni i figura.

Evidentment, ningú ha demanat més bisos.