Aprensió
L’aprensió que em causa qualsevol cosa que tingui a veure amb agulles i xeringues només és superada per tot allò referent a ossos trencats o fora de lloc. No ho puc evitar, és sentir parlar d’ossos trencats i començar a notar estranyes sensacions a totes les extremitats. I això gairebé em fa abandonar una lectura bella i emotiva: Flor de Neu i el ventall secret, de Lisa See. I tot per uns fragments del començament de la novel·la. Sort que no vaig perdre les ganes de continuar llegint…
L’única cosa que sabia és que embenar-me els peus em faria més fàcil de casar i que, per tant, m’acostaria al més gran amor i la més intensa felicitat d’una dona: el fill mascle. Amb aquelles perspectives, la meva meta era aconseguir uns peus perfectament embenats amb set atributs concrets: havien de ser petits, estrets, rectes, punxeguts i arquejats, però amb una textura agradable i suau. De tots aquests atributs, la llargària és el més important. Set centímetres —una mica més que un polze― és la mida ideal. La forma ve després. Un peu perfecte ha de tenir la forma d’una ponzella de lotus. Ha de ser carnós i rodó al taló i acabar en punta pel davant, on tot el pes ha de descansar únicament sobre el dit gros. Això vol dir que els dits i el pont del peu s’han de trencar i corbar fins que toquin el taló. Finalment, el buit entre l’empenya doblegada i el taló ha de ser prou ample per amagar una gran moneda perpendicularment als plecs. Si aconseguia tot allò, la felicitat seria el meu premi. [p. 29]
El dia que tocava canviar les benes vaig posar els peus en remull com sempre, però aquell cop, el massatge per recol·locar els ossos va soprepassar qualsevol experiència viscuda fins aleshores. Amb els dits, la Mare em va prémer els ossos solts enrere, contra la planta del peu. En cap altre moment vaig veure tan clar l’amor matern de la meva mare.
—Una dama de debò no deixa que la lletgesa entri a la seva vida —em repetia constantment, inculcant-me aquelles paraules―. Tan sols amb el dolor aconseguiràs la bellesa. Tan sols amb el dolor trobaràs la pau. Jo t’embolico i t’embeno, però tu n’obtindràs la recompensa. [p. 34]
Lisa See. Flor de Neu i el ventall secret. Tr. Rosa Borràs. Barcelona: Edicions 62, 2006. 283 p. ISBN 978-84-297-5882-5.
També el tinc a la llarga filera…La parenta, que l’ha llegit, ha al.lucinat amb el llibre.
El veí de dalt
21/02/2007 a 1:18 am
Amor de mare…
Esther
21/02/2007 a 2:06 pm
I és veritat, Esther, és amor de mare: només la tortura d’empetitir-li els peus li dóna una oportunitat de tirar endavant. Sort que les coses, a molts llocs, han millorat.
Espero que ens expliquis què t’ha semblat, quan el llegeixis, Veí de dalt.
Un que passava
21/02/2007 a 9:11 pm