Un que passava

Arribo a Auster —o començo amb Auster, com preferiu— tard. He tingut aquesta novel·la rondant pels prestatges de casa des dels temps en què encara érem socis del Cercle de Lectors —que va decidir deixar de visitar-nos quan vam canviar de domicili, tot i que havíem donat les noves dades i ens havien assegurat que no hi hauria cap problema perquè vingués un venedor. No en vam saber mai més res, i després de tres o quatre trucades infructuoses vam deixar-ho córrer. Bona política de fidelització de clients, aquests. Ara, emprenyar-te al metro i al carrer, el que calgui…

Deixant de banda l’estirabot, tenia aquesta Trilogia de Nova York de Paul Auster i sempre que l’agafava la tornava a deixar al prestatge: que la qualifiquessin a la coberta posterior de «novel·les breus de detectius» no em seduïa prou per iniciar-ne la lectura. El negre no és un gènere que llegeixi habitualment i em feia mandra. Fa temps la Tina Vallès em va dir que no me’n refiés gaire, dels textos de solapes i cobertes (no recordo si al seu blog o al meu, si no posaria l’enllaç al comentari) i potser hauria de seguir més sovint el seu consell.

Les tres noveŀles que componen Trilogia de Nova York no són noveŀles de detectius: sí, hi ha detectius encarregats de buscar algú, tot i que només en el cas de «Fantasmes» el protagonista és un detectiu; en les altres dues —«La ciutat de vidre» i «L’habitació tancada»—, els detectius són persones que per un atzar o altre han adoptat aquest paper i es veuen involucrades en una investigació. Ara bé, no em sembla que en cap de les tres noveŀles els fets que porten a la investigació o les conseqüències d’aquests fets siguin un element essencial de la narració, potser ni tan sols la investigació en si: són les conseqüències en la vida de l’investigador el que esdevé important. Unes conseqüències que en tots tres casos es poden resumir en l’obsessió de l’investigador per l’investigat, una obsessió que pot portar a l’autodestrucció. També hi ha força jocs sobre la identitat, amb la barreja constant d’identitats falses i reals (un investigador que es fa dir Paul Auster que coneix un Paul Auster que és escriptor…) dels protagonistes.

De les tres, «L’habitació tancada» és potser la menys detectivesca, si més no al començament. Un escriptor rep la trucada de la muller d’un antic amic. L’amic ha desaparegut i havia deixat disposat que si li passava res, tot el que havia escrit hauria de ser donat a l’escriptor perquè decidís si valia la pena o no publicar-ho. Les obres resulten ser un gran èxit, però l’escriptor comença a obsessionar-se amb l’amic i es posa a buscar-lo. Com en els altres casos, el seguiment de la pista de l’amic farà que l’escriptor rodoli pel pendent de l’obsessió, de l’obsessió de què parlava més amunt. Aquesta recerca, a més, és presentada en un moment determinat com la mateixa de les dues novel·les anteriors, com a punts de vista diferents del mateix. Això, en certa manera, em va fer dubtar que la Trilogia fossin tres novel·les: més aviat semblava dir que era una única novel·la amb tres episodis que narraven el mateix. Però això ja és embolicar la troca…

Tot i això, m’ha agradat força; si més no, força més del que esperava. Llàstima que l’edició que tinc no hagués passat per les mans d’un bon corrector —si és que va passar per les mans d’algun corrector— i hi havia moments que estava temptat de fotre el llibre a la bossa del paper per reciclar, a fer companyia a tota la propaganda electoral que estem rebent aquests dies (quan dic tota, és tota: sense discriminacions ni favoritismes).

Paul Auster. Trilogia de Nova York. Tr. Joan Sellent Arús. Barcelona: Proa, 1997. 287 p. ISBN 84-8256-020-4.

Technorati tags: lectures – Paul Auster ― Trilogia de Nova York