Un que passava

La Rita Albera no entén la seva mare, la dona dura i poc amiga de moixaines que l’anomena tretzepets i farnaca. Faci el que faci, la Rita sap que la mare no estarà contenta i li sortirà amb un estirabot. Per això en fuig, encara que les paraules de la mare no la deixaran mai de petja. A mesura que la Rita es farà gran i anirà descobrint el seu propi país íntim, i els fets que a la Guerra Civil tant van afectar la seva família, anirà entenent més la seva mare; com la rancúnia, el dolor i la malfiança poden fer canviar el caràcter d’una persona i tornar-la dura i inflexible.

La novel·la transcorre a cavall entre el Pallars i Barcelona, durant els últims anys de la dictadura fins a l’actualitat, amb el rerefons dels records omnipresents de la Guerra Civil i les seves conseqüències. No és, però, un exercici d’això que anomenen memòria històrica, encara que hi tingui el seu paper; sinó que l’eix principal de la novel·la és com uns fets determinats van modificar les vides de tota una generació de persones, persones que no són enteses del tot pels més joves, perquè ni els van viure ni ningú els els ha explicat. Fets que en el cas de la mare de la Rita, la Teresa, configuraran el seu país íntim, aquest espai interior en què cadascun de nosaltres guardem determinats records i experiències i al qual no deixem entrar ningú. Per això Rita no acaba de conèixer mai bé del tot la seva mare: primer perquè desconeix la complexitat del país íntim —fins que no serà conscient del propi país íntim no començarà a entendre de debò la seva mare—; també perquè no coneix els fets que la van fer canviar. En el fons, ningú no pot conèixer completament ningú, perquè hi ha moltes experiències, somnis, desitjos, etc., que ocultem i no compartim, que són el nostre refugi, el lloc on fugim quan el món ens aclapara. La Teresa no és l’únic personatge de la novel·la afectada per les conseqüències de la Guerra Civil, també ho són la seva mare, Teresina, i el seu marit, en Ventura; la Genoveva, cosina del Ventura; els veïns de l’escala on viuen, la Rosalia i l’Anton; però ella portarà aquest record a les últimes conseqüències, convertint-lo en una escala de valor amb què mesurarà tots i cadascun dels fets de la resta de la seva vida, i aplicant la mateixa mesura a les persones que l’envolten.

No havia tornat a llegir res de la Maria Barbal des que em van regalar Pedra de tartera l’any 1985 —no, no tinc tan bona memòria: va ser quan vaig començar a posar el nom i la data a la guarda dels llibres, perquè estava ingressat a l’hospital i era una bona manera de saber que aquell llibre era teu. D’aquesta novel·la no en recordo gaire cosa, de manera que no puc establir cap comparació. País íntim, però, m’ha fet pensar una altra vegada en quins mecanismes utilitzen les novel·les per tocar-nos la fibra sensible, o, més ben, dit, perquè a vegades un fet llegit en una novel·la ens afecta i el mateix fet llegit en una altra no. Cap al final de País íntim em descobreixo dos cops amb un nus a la gola i els ulls humits: pel destí de la Veva Albera, tot i que feliç, que m’incomoda com m’incomoda escoltar «La tieta», la cançó del Serrat, que mai he pogut escoltar sense que m’afecti. I també l’evolució de Teresa. En fi, no diré més perquè desvetllaria detalls i no convé.

Maria Barbal. País íntim. Barcelona: Columna, 2005. 348 p. ISBN 84-664-0673-5.

Technorati tags: lectures – Maria Barbal ― País íntim