Persones, encara

Baixo carrer Pelai avall esquivant badocs i turistes. Em sorprèn una veu a tocar que em demana l’hora; em sorprèn perquè fa molt de temps que ningú no em demana l’hora si us plau, sense escopir-me la pregunta a la cara com un insult, sense exigir una resposta. L’hi dic i segueixo el meu camí. Ell, que camina al meu costat, em demana si em pot fer una pregunta. Et molesta que algú d’una altra cultura et faci una pregunta? Aquesta no me l’esperava i li responc que no mentre me’l miro. És que hi ha gent molt racista, rebla. Em dic M., continua, sóc de Tunis, estudiant de literatura. I tu? M’allarga la mà, corresponc a la salutació, li dic el nom. Em pregunta si treballo, responc que en una biblioteca al Raval, vagament, més sorprès que desconfiat. Arribem al semàfor de davant l’entrada de l’edifici d’El Triangle, i tan sobtadament com abans, s’acomiada. Que tinguis molta sort, em diu, i se’n va.

La sort, penso mentre travesso la Rambla, és continuar descobrint que encara hi ha persones al món.