Apareguts
22.06.2007 per Ferran - Un que passava
Veïns que som, ens trobem de tant en tant pel barri. Sempre es repeteix la mateixa escena: el veig venir, espero la seva reacció de sorpresa en veure’m, ens fem i responem les mateixes preguntes de sempre i, invariablement, insisteix que hem de quedar algun dia i em demana el número de telèfon, perquè, saps, he perdut el mòbil. Com totes les vegades anteriors que ens hem trobat: no conec ningú que perdi tants mòbils en tant poc espai de temps. El conegut sorgit dels llimbs de la memòria aparentment no recorda una excusa similar de pocs mesos abans, ni una d’anterior, ni una altra de fa més temps. Com que ara ja sé que no telefonarà, ja no ho espero; i la veritat és que no em sap greu, perquè, paradoxalment, després de tants anys sense veure’ns sé que no tenim res a dir-nos.
La pell és la notòria taca de tota tu, presència, senyal i porta d´entrada per l´ull de la mà que et busca el recó i la prova de la ruta personal. La pell, l´esclat primer reconegut dins l´espaiat inventari d´ubicar-nos, fet i fet, en la crua ondulació del singular. Cap raó no ignora la pell del gros misteri, la freqüència de la rutina damunt el cos. Dèrmica tanca de remolí d´edat i marge d´ocasió des d´on moure´s i colpejar-ne la vida des la vida. I sabrem capaç la trucada de l´altre en els seus ulls d´excés en la notícia del viure. Entravesso de tant en tant el desig amb la escaient realitat i en surten flexibilitats de consciència en forma de petits grapejar l´idioma. Salut i bon bloc!
A mi també m’ha passat algún cop i és una sensació estranya, com si estiguessis repetint la mateixa trobada anterior (com a la pel.lícula del Dia de la Marmota).
M’estic plantejant de fer-me la boja i escapolir-me quan em trobi amb una situació similar…
És ben curió, gent que coneixes de fa temps i amb qui vas tenir una certa afinitat i ara et són esser totalment desconeguts sense res en comú.
Tot té el seu moment i lloc, suposo…
Gràcies, poeta…
Suposo que si em torna a passar, també em faré el boig, esther. Sí, tot té el seu moment i el seu lloc, i després…
No és el teu inspector d’Hisenda, oi?
No veí, no ho és. I d’hisenda prefereixo no parlar-ne, brrrr.