Biblioteques de paper, xi: la biblioteca de Deptford

Sala de lectura, l: El cinquè en joc, de Robertson Davies.

La primera lectura de l’estiu va ser El cinquè en joc, de Robertson Davies, novel·la de la qual s’ha parlat a bastament en premsa i en blogs¹ des que va rebre el premi Llibreter. La primera de l’estiu de manera involuntària: no l’havia reservada per a l’estiu, però vaig començar a llegir-la just en començar l’estiu —que no les vacances.

Afegiré la meva veu al cor de lloances de la novel·la i faré allò tan agosarat de recomanar-ne la lectura, però sense parlar-ne gaire: fa massa dies que la vaig llegir i la impressió inicial i tot el que llavors en podria haver dit s’ha esvaït. La novel·la és, m’ha semblat, un gran retret: el retret d’un vell professor d’història, en Dunstan Ramsay, contra les persones que el tenen per una persona avorrida que mai ha fet res en la seva vida. I comença amb un record, el record del Dunstan de deu anys sobre un fet que el marcaria per tota la vida —i que el portaria a creure que té una influència en el destí de les persones. Al llarg de la novel·la, Dunstan Ramsay explica la seva vida fins al moment de la seva jubilació, una vida marcada per una sèrie de fets tràgics i pel record d’una veïna seva, la senyora Dempster; la relació amb el seu amic Percy Boyd Staunton i les seves ànsies de poder, i la particular recerca de Ramsay en l’àmbit del santoral catòlic.

Però si ara, quan ha passat temps des que la vaig llegir, retorno a la novel·la és perquè en Dunstan Ramsay, el protagonista, explica que, de petit, havia treballat en una biblioteca; biblioteca en què va poder dedicar-se a llegir sobre els temes que més l’interessaven: l’estudi de la màgia, per exemple. Davies dedica força línies a descriure la biblioteca i les lectures del petit Ramsay —i per això la citació és un pèl llarga—, però tot té la seva explicació i la seva importància en el desenllaç de la novel·la.

[...] Havien suggerit que la biblioteca del poble obrís unes quantes tardes a la setmana perquè els estudiants més responsables poguessin fer-ne ús, però algú havia de substituir la bibliotecària, que durant el dia estava molt ocupada amb la seva feina de professora i que no estava precisament entusiasmada amb la idea de perdre gran part del seu temps lliure. Em van designar a mi i, tot i que no cobrava res per la feina, l’honor que me l’haguessin concedit era prou recompensa.Era una feina que m’anava admirablement bé. Tres tardes per setmana obria la biblioteca d’una sola sala, que era al primer pis de l’ajuntament, i atenia els estudiants que venien. Una vegada vaig experimentar el vertiginós plaer de trobar a l’enciclopèdia una dada d’utilitat per a la Leola Cruikshank, que havia de redactar un treball sobre l’Equador i no sabia si era a dalt o si era cap al mig. La majoria de les tardes no entrava ningú, o els que ho feien se n’anaven de seguida que trobaven el que havien vingut a buscar, i tenia la biblioteca tota per a mi.

No era pas una gran col·lecció; potser hi havia mil cinc-cents llibres en total, i una desena part devien ser textos per a nens. El pressupost anual era de vint-i-cinc dòlars, però gairebé tot es gastava en les subscripcions a revista que el jutge, que també era president de la junta, volia llegir. Les adquisicions, per tant, solien ser donacions procedents d’herències, i el nostre subhastador local ens donava tot el que no aconseguia vendre. Nosaltres ens quedàvem el que volíem i enviàvem la resta a la missió Grenfell, aplicant el principi que els salvatges estaven disposats a llegir qualsevol cosa.

La conseqüència de tot plegat era que teníem algunes obres ben estranyes, i les més estranyes de totes eren en un armari de la sala principal que teníem tancat. Hi havia un llibre de medicina amb un gravat terrorífic d’un úter desplaçat i un altre d’una varicocele, i el retrat d’un home amb uns cabells i uns bigotis esplèndids, però sense nas, que em va convertir en fervent enemic de la sífilis. Els meus tresors especials eren The Secrets of Stage Conjuring, de Robert-Houdin, i Modern MagicLater Magic, del professor Hoffmann; els havien arraconat per poc interessants —poc interessants!—, i tan bon punt els vaig veure vaig saber que el destí els volia per a mi. Estudiant-los podria arribar a ser prestidigitador, sorprendre a tothom, guanyar-me l’ansiosa admiració de la Leola Cruikshank i convertir-me en un noi de gran poder. Immediatament vaig amagar els llibres en un lloc on no poguessin caure en mans de persones indignes, inclosa la nostra bibliotecària, i em vaig consagrar a l’estudi de la màgia.²

Algunes coses no han canviat gaire, de fet: els pressupostos de la majoria de les biblioteques no arriben a les quantitats considerades mínimes pels estàndards bibliotecaris; la despesa en subscripcions a revistes és de lluny més alta que la despesa en llibres —i els editors, distribuïdors i proveïdors de revistes hi tenen molt a veure—; moltes vegades la gent dóna a les biblioteques els llibres que no ha pogut encolomar a algú altre —moltes vegades sense ni pensar que les biblioteques ni poden ni han d’acceptar tot el que se’ls dóna—; a les biblioteques universitàries és habitual que els usuaris amaguin els llibres que necessiten per estudiar —tota una demostració de solidaritat envers la resta d’estudiants—; els bibliotecaris continuem tenint la mateixa mala fama, i, per sort, hi ha una cosa que tampoc no ha canviat: continuem essent necessaris per trobar informació útil als usuaris de les biblioteques.

1. Sense cap voluntat de ser exhaustiu, que jo recordi n’han parlat a Llibròfags («La lliçó del professor Davies») i, en un context diferent, El Llibreter («El Premi Llibreter»).

2. Robertson Davies. El cinquè en joc. Tr. Carles Miró. Barcelona: Libros del Asteroide, 2007. xiv, 365 p. ISBN-13 978-84-935448-0-5, p. 41-43.

Technorati tags: lectures – El cinquè en joc ― Robertson Davies