Un que passava

O com el títol d’un post pot insinuar molt més del que hi haurà al post mateix. Perquè, de fet, hauria estat millor titular aquesta nota «la mort i les lectures»: al cap i a la fi aquesta nota curta i intranscendent serveix únicament per constatar per escrit la percepció sobtada que, en totes les novel·les que he llegit des que va començar l’estiu, la mort hi té un paper; un paper si no essencial, almenys força important.

A El cinquè en joc la mort acompanya el protagonista al llarg de tota la novel·la (la mort i ressurecció del germà, la mort dels pares, la mort durant la Primera Guerra Mundial, la mort del seu amic); a Las vírgenes suicidas la mort és una protagonista més de la novel·la, una mort, a més, de causes inexplicades, inexplicables, una mort sense sentit; torna a aparèixer la mort a Effi Briest, però aquesta, com en el cas de les altres heroïnes adúlteres del xix, com a càstig; i, sí, a Harry Potter and the Deathly Hallows, on la mort no deixa d’aparèixer aquí i allà en tota la novel·la.

Segur que si anés revisant lectures anteriors m’adonaria que la mort hi és present sempre, com a cloenda inevitable que és de la vida, però mai fins ara havia tingut aquesta sobtada «revelació».