Paisatges mítics, paisatges perduts
07.09.2007 per Ferran - Un que passava
Tots guardem a la memòria un paisatge que, amb el temps, ha esdevingut mític malgrat els tossuts esforços de la realitat per posar-nos davant dels ulls dia sí, dia també, una imatge gens mítica. Durant molts anys estiuejava i després vaig viure en un lloc a l’entrada del qual s’aixecava un d’aquests paisatges mítics: la fàbrica de xocolata. No tenia la impressionant arquitectura de les fàbriques de xocolata cinematogràfiques (Willie Wonka and the Chocolate Factory / Charlie and the Chocolate Factory) i a dins no hi treballaven oompa-loompas, sinó persones de carn i ossos, nom i cognom. Veure la fàbrica, el Mas Culleretes i Sanquets era el senyal que havíem arribat; i ni el pas del temps ni els edificis que s’hi van construir al voltant ven aconseguir que deixessin de ser les fites d’un viatge. I avui en queda una menys: la fàbrica de xocolata ha caigut, víctima del foc. Un paisatge mític menys.
I un grapat de famílies que hauran de començar a pensar a què es dedicaran a partir d’ara…
Bé, el meu comentari no és sobre el text, sinó sobre la nova imatge de la capçalera. Fa unes setmanes vaig ser a Hèlsinki i vaig fer una foto molt semblant a aquesta, de les estàtues de l’Estació Central de Ferrocarril de la capital finlandesa. Una ciutat molt interessant, per cert, Hèlsinki. Exòtica -fins a cert punt- i alhora acollidora. M’hi vaig trobar una mica com a casa, a pesar de ser a l’altre extrem d’Europa.
Jo no la vaig trobar exòtica, però sí acollidora i interessant, nemo. I sí, no es fa gens estranya.
Bé, jo l’”exotisme” el trobava, per exemple, en la llengua, que no té res a veure amb cap de les de l’Europa occidental i de la qual no entenia un borrall -encara que això també passa amb l’euskara, és clar-, en un centre històric que és com un petit Sant Petersburg (amb catedral ortodoxa russa inclosa i en funcionament), en l’estrany paisatge on terra i aigua es barregen i es penetren mútuament… i en alguna cosa més difícil de definir, en un conjunt de detalls que em feien la sensació d’estar en un racó del món una mica remot, o si més no diferent dels que jo estic acostumat a veure.
… i la gràcia es que, com bé dius, a pesar d’això Hèlsinki no es fa gens estranya. Bé, a l’estiu en tot cas, que al ple de l’hivern em pense que deu ser una altra cosa.
En ple hivern no sé si m’agradaria gaire ser-hi, nemo… quin fred!
Sí, i quins dies més curts…