La tos, la Violetta i el respectable

O, Sala de lectura, lv: Sotto voce, de Roger Alier.

Decideixo que una bona manera de passar una tarda en què no hi ha cap altra activitat prevista, per evitar el risc d’estabornir-me davant de la tele o deixar-me hipnotitzar per la pantalla de l’ordinador, és llegir una bona estona. I com que a la pila, de llibres no en falten i malgrat que ja tinc una lectura en curs, agafo un dels volums que vaig portar de la meva última incursió a la biblioteca pública: Sotto voce. Una historia insólita de la ópera, d’en Roger Alier; la lectura del qual dura una mica més que l’Agrippina de Händel, si més no la versió de la col·lecció de què parlava fa uns dies i que, afortunadament, no té cap dels defectes que sí tenen altres enregistraments.

Sotto voce, com llegim a la coberta del llibre, és un recull de «curiosidades y anécdotas del mundo de la ópera y sus protagonistas» agrupades en vuit apartats: la música barroca, l’era de la música galant, l’era romàntica, els crítics, els directors, les veus, els compositors espanyols i els teatres d’òpera. Dins de cada apartat, però, les curiositats i anècdotes no estan ordenades ni lligades per cap nexe comú que porti de les únics a les altres més enllà de correspondre al títol genèric de l’apartat: tenen el mateix tractament jeràrquic la primera anècdota sobre Jean-Baptiste Lully que les quatre de Vivaldi que la segueixen, com si aquestes fossin de quatre vivaldis diferents. Malgrat això és un llibre curiós i amb alguna anècdota divertida o emocionant, malgrat que hi he trobat a faltar una mica més de malícia o de mala llet. Jo l’he llegit d’una tirada, però també es podria anar llegint a salts, ara una anècdota, demà una altra, sense que això n’espatlli la lectura.

El que no hi he trobat a faltar és la tos. No, el llibre no tus ni jo estic constipat: parlo de la tos que habitualment protagonitza les representacions d’òpera al Liceu, si més no al torn al que acostumo a anar, i que ha aparegut algunes vegades a les «Nits d’òpera». Copio el fragment sencer, que es titula «La traviata y el público tosen al unísono»:

En la primera de las representaciones de La traviata del Gran Teatro del Liceo de Barcelona, en 2002, el público tosía desconsideradamente durante toda la función, hasta el punto de que durante el aria «Di Provenza il mar», del acto II, quien estas líneas escribe contabilizó hasta setenta golpes de tos en los menos de tres minutos que dura la pieza. Se puede comprender que una «Traviata» tísica tosa mucho, pero el público hoy en día no suele estar aquejado de tan grave enfermedad y debería contenerse un poco. Terminada la pieza, hubo quien pidió en voz alta una mayor moderación expectorativa, y por un momento se calmó un poco la «epidemia». Pero diez minutos después continuaban las toses dominando el panorama hasta el final del acto. Dos días más tarde el periódico barcelonés La Vanguardia aseguraba que «La tos de Violeta se contagió al público». [p. 195]

Potser m’equivoco però aquesta última afirmació també devia ser de l’Alier, crític d’òpera habitual del diari esmentat… El cas és que l’«epidèmia» encara dura i no es respecten ni àries, ni recitatius, ni fragments orquestrals… ni les pauses, moment en què el concert d’estossecs i escuraments de gola assoleix les cotes més altes. Curiosament, però, això no passa als entreactes, on tothom sembla gaudir d’una salut excepcional −pot ser que els entrepans de pernil i les copes de cava tinguin alguna propietat antitussígena? Ni en tots els torns: a l’última Manon vaig canviar haver de canviar de funció i no recordo haver sentit cap estossec… Esperem que la temporada 2007-2008 el respectable tingui més bona salut que la pobra Violetta.

Roger Alier. Sotto voce. Barcelona: Ma Non Troppo, 2003. 237 p. ISBN 84-95601-69-01.

 

Technorati Tags: lectures — Sotto voce — Roger Alier — òpera