Un que passava

Avans no sabia que era mes babau que un ratoli [p. 25]

Ben mirat, tant era fer una «Sala de lectura» com dues: parlem de la mateixa novel·la amb dues versions diferents. Originalment, va ser publicada com a narració breu el 1959 al Magazine of Fantasy and Science Fiction; posteriorment, es publicà ja en forma de novel·la el 1966 (segons la informació que podem trobar a l’aprtat «Bibliography» de la pàgina web de l’autor: The Daniel Keyes Homepage). A la traducció castellana de la primera versió, publicada per SM a la col·lecció El Barco de Vapor, es diu en canvi que la versió curta és de 1966… un embolic, tot plegat. Sigui com sigui, Flores para Algernon ha esdevingut un clàssic de la literatura de ciència ficció i feia temps que en tenia la versió breu a la pila pendent de llegir.

Què ens explica Flores para Algernon? Ens explica la història d’un home amb retard mental que volia ser llest i, per aconseguir-ho, es deixa convèncer per a sotmetre’s a un tractament experimental. El tractament funciona, però, i l’home no només es torna més i més intel·ligent, sinó que també comença a adonar-se de com és el món i la gent que l’envolta. Un món que no l’entén i que el rebutja (per què fins a escriure aquesta frase no havia pensat en Frankenstein?). L’home és Charlie Gordon, no Algernon: Algernon és el ratolí en què s’havia provat el tractament abans de fer-ho en un ésser humà.

No minporta gaire se famos. Numes vui ser llest com laltra gen par pude tani mols amics que mestimin. [p. 19]

Fins aquí tot el que es pot explicar de l’argument sense espatllar-vos la lectura de la novel·la. El narrador, tant en la versió breu com en la llarga, és el mateix Charlie per mitjà dels «informes de progressos» que li fan escriure els metges que el tracten i amb els quals es mostra als lectors l’evolució del protagonista: comença escrivint sense ni tenir idea d’ortografia ni gramàtica, amb frases senzilles de lèxic més aviat limitat, i acaba escrivint perfectament. A través d’aquests informes, en Charlie no només va deixant constància de la seva experiència, sinó també del descobriment del món que l’envolta: els amics que no ho eren tant com es pensava, l’amor, les limitacions intel·lectuals de les persones que ell considerava genis, etc.

Tots aquests temes estan tractats, evidentment, amb diferents graus de profunditat en una versió i altra: mentre a la breu pràcticament no es parla de la família de Charlie i alguns episodis hi apareixen breument, en la novel·la l’autor aprofundeix molt més en l’evolució de Charlie, els seus canvis, el procés d’autoconeixement que experimenta, els records de la seva família, etc. Charlie volia ser llest perquè l’estimessin, però aviat veiem que l’evolució de Charlie no és equilibrada: la seva intel·ligència augmenta, però les seves emocions continuen sent les del Charlie retardat.

—Oh! —va riure en Nemur—. Sents llàstima per tu mateix. Però què esperaves? Aquest experiment es va fer amb la finalitat d’incrementar la teva intel·ligència, no per fer-te famós. Nosaltres no podíem controlar el que passava a la teva personalitat, i has passat de ser un agradable jove retardat a un desgraciat arrogat, egocèntric i antisocial. [p. 214]

Charlie descobreix que per al metges que l’han operat, no és més important que el ratolí Algernon, i aviat s’adona que tant dolent és estar en un extrem com en l’altre: abans de ser llest, però, almenys hi havia gent que el tenia en compte; després de l’operació tothom en fuig. Només tindrà l’afecte de dues persones, fins i tot en els pitjors moments: Alice Kinnian, la professora de la classe per a adults retardats que el proposà per a l’operació, i Fay, la veïna pintora de Charlie.

Tant una versió com l’altra aconsegueixen d’entrada que el lector senti simpatia per Charlie al començament, i, almenys en aquest lector, l’arrogància posterior de Charlie no li resta ni un gram d’humanitat. Ell no era egoista, l’ha fet egoista ; i l’arrogància dels altres, dels que creuen que poden jugar amb la seva vida perquè és retardat, no els permet acceptar que Charlie era una persona abans de l’operació. L’evolució del personatge i l’empatia del lector fan que, en arribar el desenllaç, l’emoció es desbordi; l’emoció que et provoca un nus a la gola i et commou. Tant en la versió llarga com en la versió breu.

Daniel Keyes. Flores para Algernon. Tr. Paz Barroso. Il·l. Etienne Delessert. Madrid: Ediciones SM, 2004. 91 p. ISBN 84-675-0348-3. (El Barco de Vapor, 12). / Daniel Keyes. Flores para Algernon. Tr. Domingo Santos. Barcelona: Acervo, 1982. 297 p. ISBN 84-7002-177-X.

Les citacions pertanyen a la traducció catalana de Pep Verger i Fransoy, Flors per a l’Algernon (Barcelona: Cruïlla, 1997. 267 p. ISBN 84-8286-356-8). No vaig saber que n’hi havia una fins que vaig mirar la pàgina de l’autor.

Technorati Tags: lectures — literatura — Flores para Algernon — Daniel Keyes