La bossa de plàstic, o Com ser sospitós sense voler-ho
Vet aquí que el Comprador va decidir aconseguir un cd que li abellia escoltar. Es dirigí a l’establiment on habitualment fa les seves adquisicions de música per descobrir —no sense una mica de sorpresa i desconcert— que el cd estava esgotat. Però com que sempre hi ha un pitjor, va descobrir-ne dos que no tenia… i bé, ja el coneixem el Comprador. Amb el trofeu a la mà es dirigí a la caixa, on l’amable senyoreta caixera li cobrà l’import indicat; acomplert aquest tràmit imprescindible —afirmació discutible, reconeix el Comprador, conscient que hi ha persones que no l’hi consideren…—, acomplert el tràmit, dèiem, el Comprador rebutja la bossa de plàstic que l’amable senyoreta caixera li ofereix i, amb els cd a la mà i mentre es dirigeix a la sortida, guarda el tiquet de la compra a la bitlletera.
Travessar els arcs que protegeixen les entrades dels comerços sempre l’ha neguitejat, per la vergonya que se sol passar quan salta l’alarma. Per això respira alleujat quan hi passa a través i no sona res… excepte la veu del vigilant, que l’atura:
—A ver esos cedés —que diu. I el nostre Comprador, sense saber-se’n avenir ni saber què passa, dóna els cd al senyor d’uniforme.
—Y el tiquet —que li demana encara.
—Aquí té —diu el Comprador. I el senyor d’uniforme es mira el tiquet, i es mira els cd, i torna a mirar el tiquet i encara una altra vegada els cd. La seva expressió denota la sospita que hi ha alguna cosa que no quadra i no sap què és. Finalment retorna tiquet i cd al Comprador i aquest se’n va alleujat, amb una mitja rialla sota el nas.
Ara resulta que portar el producte de la compra a la mà, a la vista de tothom, en lloc de portar-lo dins d’una bossa de plàstic com déu mana fa que hom esdevingui sospitós. Excés de zel, potser?
![Asusta a la Ministra [libera la cultura]](http://farm4.static.flickr.com/3595/3601315714_07919f2d71_t.jpg "Asusta a la Ministra [libera la cultura]")
A saber quina cara feia el Comprador-Sospitós…:p
Excés de zel, potser?
O d’avorriment…
Cristina
03/10/2007 a 12:38 pm
A saber quin CD has comprat tu
Petons guapu!!!!!
Jo Mateixa
03/10/2007 a 11:40 pm
Vivim a la societat dels sospitosos habituals.
manu
04/10/2007 a 9:57 am
Un poco cretino el tipo, ¿no?
peke
04/10/2007 a 12:07 pm
Jo penso que els ensinistren per fer això. Vull dir que no cal que hagis fet res malament, sinó que ells tenen que fer com si estiguessin molt antents, i així, de passada, queden tots advertits.
En fi, el que dieu, sospitossos d’entrada!
Salutacions!!
Jordi
Jordi Ventura
04/10/2007 a 9:50 pm
La cara de sempre que he comprat el que no tenia previst comprar, Cristina: una barreja de culpabilitat i plaer…
Ah, Jo mateixa, porno dur: Cecilia Bartoli i Victoria de los Ángeles. Raret que és un.
Però jo no vull ser-ho, manu, que sóc bona gent
Creo que el pobre todavía se estará preguntando qué era lo que no cuadraba, Peke.
Salutacions, Jordi. No sé si quedarien gaire advertits, els altres, però potser sí que és una nova estratègia perquè es vegi que fan la feina.
Un que passava
05/10/2007 a 12:25 am
Leyéndote, pensaba que quizá sería bueno hacer con la música como los americanos con las bebidas alcohólicas: llevarlas en una bolsa de papel para que nadie pueda ver qué nos empapa.
sísifo
06/10/2007 a 3:02 pm
Yo llevaba mi bolsa de tela reciclable, Sísifo, pero me dió pereza sacarla para guardar sólo dos cd… No me volverá a ocurrir!
Un que passava
08/10/2007 a 10:41 am