Un que passava

La primera òpera de la temporada 2007-2008 del Gran Teatre del Liceu, Andrea Chénier, és una història d’amor ambientada en els anys de la Revolució Francesa, amb un personatge basat en un personatge real, el poeta André Chénier. Chénier compartia els principis de la Revolució però criticà els excessos del Terror i fou guillotinat. A l’òpera, Chénier és presentat al palau dels comtes de Coigny, on coneix Maddalena, de qui s’enamora. De Maddalena també n’està enamorat Carlo Gérard, majordom del palau que n’és expulsat i que, amb la Revolució, es converteix en un personatge poderós. Chénier i Maddalena perden el contacte, i Gérard no para de buscar-los perquè si troba Chénier creu que trobarà Maddalena: el fa detenir i, evidentment, Maddalena recorre a Gérard per intercedir per Chénier. Gérard, que tot i la seva nova posició no ha oblidat allò que el fa humà, commogut per l’amor de Maddalena —disposada a lliurar-se-li si així salva la vida de Chénier—, decideix defensar Chénier als tribunals de l’acusació que ell mateix ha redactat. No se’n surt: la massa necessita víctimes i Chénier és condemnat a mort. Maddalena decideix compartir el destí del poeta i, amb l’ajut de Gérard, es canvia per una altra condemnada i moren junts.

L’òpera té quatre actes: en el primer, encara al començament de la Revolució, assistim a la festa de la comtessa de Coingy, on Chénier coneix Maddalena de Coigny i Gérard s’enfronta a la comtessa. Al segon han passat cinc anys, Chénier està en perill i un seu amic li porta un passaport perquè pugui fugir, però Chénier no vol a causa de les cartes que una dona misteriosa li envia. La dona és Maddalena. Quan es retroben, però, arriba Gérard, advertit per l’espia que seguia Chénier, i intenta separar-los. Chénier el fereix, però Gérard no el denuncia. A l’acte tercer, Gérard convenç els ciutadans que hi ha a la sala del Tribunal de donar diners i oferir-se voluntaris per lluitar per la pàtria. Gérard rep la notícia que Chénier ha estat fet presonar i se li demana que redacti l’acusació; però Gérard ja comença a tenir dubtes sobre el camí que ha pres la Revolució. Arriba Maddalena, que li explica el que ha passat durant els últims anys i que estima Chénier, i li demana que el salvi. Gérard, commós, decideix ajudar-los, però al judici acaba amb la condemna de Chénier. Lúltim acte transcorre a la presó, on els enamorats es retroben i Maddalena substitueix una altra condemnada a mort per poder morir al costat d’Andrea.

Aquesta òpera havia començat amb mal peu al Liceu, ja que una de les Maddalenes principals, Deborah Voight, va haver de ser substituïda en algunes funcions per una altra Maddalena: Daniella Dessì. A la cinquena funció, la que vaig veure, cantaven la Dessì i el seu marit, el Fabio Armiliato, i en tenia ganes, ja que els havia vist anteriorment (a Aida i a Tosca) i havia gaudit de les seves veus (menys en el cas d’ella, que té un timbre de veu que no m’acaba d’agradar; això no vol dir, tanmateix, que cantés malament, que no ho va fer). També cantava Anthony Michaels-Moore, que em va semblar una mica irregular al començament, però que després es va posar a l’alçada dels altres.

L’escenografia em va agradar: un conjunt de parets inclinades de diferents alçades sobre un terra giratori que van marcant els diferents espais on es desenvolupa l’acció i que em van semblar una metàfora d’un món que s’enfonsa per donar lloc a una nova realitat que, al final, acaba torçant-se. No obstant, és un decorat que a còpia de l’excés de color blanc de vestits i decoració dóna una sensació de fredor que, en algun moment, em va semblar que es traslladava a l’actuació dels cantants.

En general em sembla que ha estat un bon començament de temporada, almenys superades les primeres funcions, les quals, segons he llegit aquí i allà, no van ser gaire reeixides: en Jaume Radigales també parla de la fredor a «Andrea Chénier o fredor tallant al Liceu» i en Ximo de In fermen land ha escrit uns quants textos sobre aquesta òpera que podeu trobar aquí: Andrea Chénier.

Technorati Tags: òpera — Andrea Chénier — Umberto Giordano — Gran Teatre del Liceu — temporada 2007-2008