8/15

La setmana passada va ser una setmana generosa de suplements literaris que parlaven de la literatura i altres formes culturals catalanes. No els he llegit pas tots, encara: només el de l’Avui, que dedica menys espai que els altres a la famosa Fira que tanta tinta ha fet vessar i he començat el Babelia de dissabte. D’aquest, em sorprenen tres fets: les paraules de Harold Bloom contra les llistes, que Mercè Rodoreda aparegui dues vegades entre els quinze primers resultats de l’enquesta, i que La plaça del Diamant hi aparegui abans que Mirall Trencat.

Harold Bloom tira pel dret i després de manifestar la seva sorpresa perquè dos dels seus autors preferits no apareguin entre els quinze primers, diu que no hem de fer cas de les llistes. Coi! Però que no és l’autor del cànon occidental que va alçar tanta polseguera? Tot seguit s’explica: la llista que apareix al final del llibre va ser una imposició editorial i els crítics s’han agafat a la llista com si els hi anés la vida… i han obviat la resta del llibre. Potser comença a ser hora que li doni un cop d’ull, que fa dies que corre per casa i un dia d’aquests l’hauré de tornar a la biblioteca. I les llistes? Ja em sembla bé que n’hi hagi, és clar; sempre però que siguin meres guies de lectura, no una mena de taules dels manaments literàries. Que cadascú llegeixi el que li abelleixi —ara, si tens una mica d’ajuda per desgranar el gra de la palla, per què no aprofitar-la?

Benvolguda Mercè, no creguis que em reca que hagis aparegut entre els quinze primers, no és això. Em sorprèn que hi hagi dues novel·les teves a la llista. I encara em sorprèn més que la primera sigui La plaça del Diamant. Em sorprèn que n’hi hagi dues perquè tinc, o tenia, el prejudici que no eres una escriptora gaire llegida entre la massa de lectors —és clar que la llista no l’han feta lectors normals i corrents, sinó gent malalta de lletra. I em sorprèn que la primera sigui La plaça del Diamant… per prejudici. Perquè vaig avorrir la plaça, la Colometa i gairebé el teu nom per un cúmul de casualitats al voltant d’aquesta lectura: lectura obligatòria, coincidència amb l’estrena de l’adaptació cinematogràfica, Colometa amunt i Colomenta avall, tot anava ple de Colometes i places del Diamant. I ja saps que, a vegades, l’excés d’una cosa en provoca el rebuig. Però prometo esmenar-ho: fa tants anys que potser és hora de rellegir la novel·la. Malgrat que ara coincideixi amb la versió teatral i corri el risc d’un altre empatx de colometes.

El tema no acaba aquí. El suplement és llarg i només n’he llegit unes quantes pàgines. I encara em falta el Cultura|s de La Vanguardia…

El títol d’aquest text? Una ximpleria: dels quinze primers n’he llegit vuit, alguns dels quals només recordo haver-los llegit. Un altre repte de lectura.

 

Technorati Tags: literatura catalana — Harold Bloom — Mercè Rodoreda — La plaça del Diamant