Comentaris a: Més Rodoreda encara…

Per: Un que passava

Un que passava — Mon, 29 Oct 2007 08:17:15 +0000

Ho recordo, filosofoenparo, ho recordo

Gràcies, Darabuc. M’ha agradat aquesta frase del teu comentari: “on res no sol ser blanc ni negre”, perquè dóna una mica el to de la discussió. Podríem estar parlant d’aquest tema i no arribaríem a posar-nos d’acord; és més, crec que difícilment cap de nosaltres adoptaria un partit ferm per una o altra actitud.

Per: filosofoenparo

filosofoenparo — Sat, 27 Oct 2007 12:53:31 +0000

Molta Rodoreda sí… però recordi que està mememaleït :p

Per: darabuc

darabuc — Sat, 27 Oct 2007 11:14:32 +0000

Jo reconec que a mi també em passa, especialment amb aquesta espècie nova dels escriptors radiofònics. I tant me fan de dretes o d’esquerres. Qui no suporto com parla, no m’atrau com a escriptor… A fi de comptes, de llibres i autors per llegir no en falten i, a més, en aquest cas concret és una qüestió d’ús de la paraula. No nego que em puc estar perdent perles, però llegir és un plaer, és convidar algú a la teva taula (i sovint al teu llit)… Deixar-se portar per l’instint, l’atractiu o la repulsió és un acte humà més. Els qui no som crítics, crec que ens ho podem permetre de tant en quant. També em sembla clar que, en literatura, on res no sol ser blanc ni negre, es pot argumentar el contrari: fer l’esforç de llegir qui d’entrada no ens complau ens permet de comprendre millor móns que ens resulten distants o aliens. Potser la passió, al capdavall, acaba sent una forma de no caure en el relativisme extrem al que això ens portaria…

Felicitats pel teu bloc.

Per: Un que passava

Un que passava — Fri, 26 Oct 2007 12:50:22 +0000

I tant, Tina, que se’n parli, que es parli de literatura! El títol l’he canviat (l’adreça del post no, per això) perquè precisament no volia que hi hagués malentesos amb la referència a la Rodoreda. El nou tampoc no és massa reeixit, però és una mica més neutre.

Per: tina

tina — Fri, 26 Oct 2007 12:46:57 +0000

Oh, però no calia que el canviessis, el títol, era només la meva opinió! Només que m’ha sabut greu, a mi, perquè últimament he treballat a l’entorn de la Rodoreda i penso que és bo que se’n parli, que es recuperi, recordi, insisteixi en una autora de primer nivell com ella. Potser a atipar-nos, millor que sigui de Rodoreda que no pas d’estira-i-arronses sobre Frankfurt, els Imparables o qualsevol altre femonen d’aquests paraliteraris, no?

Per: Un que passava

Un que passava — Fri, 26 Oct 2007 10:36:20 +0000

Ostres Tina, que el títol no volia ser despectiu ni menystenir el valor que poden tenir els Anys de… Era un joc de paraules, però potser no era el títol més adient de Mercè Rodoreda per jugar-hi. Els contes, crec que els he llegit tots o gairebé tots (el de Viatges i flors no encara, però són a la pila). Novel·les, me’n falta alguna, però tinc intenció de fer marató Rodoreda d’aquí a poc; com vaig dir al post anterior, vull tornar a llegir La plaça del Diamant i aprofitaré per rellegir el que ja en conec i el que em falta.

Va, intentaré buscar un títol millor…

Tens raó, Cristina; s’ha de separar obra i autor per no caure en el que deia: que l’antipatia per una persona no et deixi gaudir de la seva obra. Però d’altra banda, la biografia influeix en l’obra: tornant al comentari de la Tina, Sales influí en l’obra de Rodoreda, i Obiols sembla que també. És clar que això interessa més l’estudiós de la literatura que no pas el lector corrent.

Es un tema complicado, peke, y como dice Cristina da para mucha discusión. Yo mismo he caído en esa contradicción; incluso al contrario: autores que leo con fruición, pero cuyas vidas no me suscitan ninguna curiosidad.

Per: tina

tina — Fri, 26 Oct 2007 09:52:27 +0000

No m’agrada el títol del post, Ferran.

Sincerament, els Anys de… no em fan el pes pel sentit institucional que els donen, però sí perquè fan que les editorials reeditin l’obra de l’autor homenatjat i això sempre és una bona notícia, sigui Rodoreda, Pla o qui sigui. Rodoreda és una de les principals novel·listes d’aquest país, encara trobo que en parlem poc.

Espero que l’any que li dediquen provoqui nous lectors de la Rodoreda, que no “només” va escriure La plaça del Diamant i Mirall trencat. Et recomano que llegeixis els seus contes, magistrals. O la novel·la Jardí vora el mar, molt relacionada amb l’art pictòric. O les proses poètiques de Viatges i flors. O la pòstuma La Mort i la Primavera. Hi ha moltes Rodoredes, no totes parlen de coloms i miralls.

I al 2008 es publicaran les cartes entre Rodoreda i Sales, el seu editor, que seran tota una mina per conèixer detalls del plantejament lingüístic i literari de l’autora i del seu editor.

Ah, i jo sóc de les que s’interessen per les biografies dels autors, sobretot dels clàssics com Rodoreda o Leveroni (dues de les meves autores preferides).

Per: Cristina

Cristina — Fri, 26 Oct 2007 09:51:53 +0000

S’ha de separar entre l’obra i l’autor, que no és pas el mateix. Personalment per exemple en Cela no era sant de la meva devoció, no obstant no implica que no pugui apreciar i gaudir la seva obra. Això és aplicable a qualsevol artista (pintors, escultors, etc.); la història està plena de personatges realment abominables amb grans obres. El problema de llegir biografies, a més, és que sovint caus en la temptació d’aplicar les seves vivències a la seva obra, i fer una mena de crítica biogràfica, que seria, de nou, un error. Al meu parer les biografies (i encara més autobiografies) són estrictament anecdòtiques…I ja no parlem d’obres anònimes o aquelles que en desconeixem l’autor, o d’aquell que en tenim poques dades…són menys valuoses per aquest motiu? oi que no? En fi, el tema dóna per discutir llargament…

Per: peke

peke — Fri, 26 Oct 2007 09:37:52 +0000

Es curioso lo que dices, porque me acaba de hacer caer en la cuenta de una contradicción por mi parte. Por un lado pienso que no debe importar la vida de los escritores para disfrutar de su obra, por otro me encantan las biografías y las autobiografías. En cuanto a escritores que me caen mal, les doy siempre una oportunidady leo algú nlibro suyo (no siempre, claro), pero como no me guste nunca más me gasto el dinero en una obra suya.
Y sí, reconozco que hay escritores vivos que me caen como una patada, sobre todo gallegos, y no les leo nada. Qué contradicción!