Un que passava

No tinc gaire tirada a respondre enquestes, siguin telefòniques, presencials o per internet, però de tant en tant la força de voluntat s’agafa vacances i sóc incapaç de dir quelcom semblant a «mi no entender, señora casa no está» i acabo obrint la porta al primer enquestador que passa —més quan algun veí ja l’ha deixat entrar a l’escala i obro la porto sense preguntar qui és, pensant que serà algun veí…

En fi, que fa uns dies vaig accedir a respondre una enquesta sobre lectura de revistes i hàbits de consum cultural. Que si llegeixes tal o qual revista, o tal altre (crec que la proporció de revistes de cotxes i motos i revistes culturals era de quatre a una, més o menys igual que la proporció de revistes de tafaneries respecte de les culturals). Van ser uns vint minuts d’aguantar la porta perquè no es tanqués mentre l’enquestador aguantava el portàtil al braç… sí, les TIC han arribat als enquestadors. Finalment es va acomiadar, no sense haver-me demanat un telèfon de contacte perquè, segurament, em telefonarien per comprovar que m’havien enquestat.

Fins aquí, tot normal. Una enquesta com una altra. Però va arribar el dia de la comprovació i creieu-me si us dic que vaig acabar amb la síndrome de la comercial d’Oh-no! Quan esperava una trucada telefònica per comprovar que m’havien fet l’enquesta, m’arriba a casa un senyor a comprovar, una per una, les respostes que havia donat. Una per una. Al final, com que jo veia el paper amb les resposte, ja li anava dient: la propera és correcta, la següent també… finalment es va donar per satisfet i va marxar.

O això creia jo. Cinc minuts més tard, truquen a l’intèrfon. Era el senyor comprovador d’enquestes una altra vegada.

—No, miri que aquí diu que és llicenciat, però no diu de què.

—De tal i tal.

—Bé, i que qui és el sustentador principal?

—Què?

—Que qui és el sustentador principal, vostè o la seva parella.

—Tots dos.

—Bé, però un ha de ser el principal, no?

—No. Ho som tots dos.

—Però… —però què? anava a respondre-li, quina part del “tots dos” no ha entès?— és clar, la seva parella treballa de tal i vostè de qual, els sous no són iguals…

—Miri, ho som els dos, però vostè posi el que vulgui.

En aquell moment es va tallar la comunicació, no sé perquè. Juro que no vaig ser jo. Vaig esperar cinc minuts i com que el senyor comprovador d’enquestes no donava senyals de vida, vaig tornar a les meves coses, pensant que n’hauria tingut prou. Ai, las. Innocent de mi. Quan dues hores després vaig sortir al carrer, ell era allà. Amb el dit al botó de l’intèrfon. I jo que m’amago darrere la columna del vestíbul… sense tenir en compte que, gràcies al mirall que hi ha al darrere, se’m veia perfectament des del carrer, amagat. Per sort el senyor comprovador havia de comprovar més enquestes i se’n va anar… en la mateixa direcció cap on havia d’anar jo. Havíeu jugat mai quan éreu petits a seguir algú sense que us descobrissin? Doncs imagineu-vos-ho: de portal a portal, d’aparador a aparador, darrere del comprovador intentant que no em veiés. Per sort, estava massa ocupat comprovant números de portals i no em va veure.

Per cert, una hora i mitja més tard seguia al mateix portal on l’havia deixat. Comprovant, suposo.