De suplements

D’un temps ençà em dedico a recollir els suplements culturals d’alguns diaris que no compro per llegir-los amb calma, a estones, sobretot els que tracten de cultura catalana. Així arribo a descobrir que el Quadern dels dijous del diari El País té dues versions: una de quatre pàgines per a l’edició valenciana del diari, i una de vuit pàgines per a l’edició catalana. La primera sorpresa és aquesta, ja que en llegir-los no trobo cap justificació «cultural» per a dues edicions diferents d’un suplement els continguts del qual poden interessar per igual lectors d’aquí dalt i d’allà baix. La sorpresa es fa una mica més gran quan veig que, de quatre pàgines que té l’edició valenciana del suplement, dues estan dedicades a Lluis Llach i a Pasqual Maragall (suplement número 410 del 25 d’octubre d’enguany); i al d’aquesta setmana hi ha un article sobre el festival Mahalta de poesia que es fa a Lleida signat per Enric Sòria. És cert que altres temes són més locals, com el reportatge del Quadern català d’aquesta setmana sobre el Club Natació Barcelona i potser tenen menys interès per als lectors valencians o el del Quadern valencià sobre l’exposició de còmic valencià que es pot veure a la Biblioteca Valenciana (local? em pregunto ara. Que no hi ha aficionats al còmic a Catalunya que podrien estar interessats en aquesta exposició?). Però el que rebla el clau de l’absurd és llegir la columna de Joan F. Mira que tanca l’edició catalana del suplement d’ahir i tenir una sensació de dejà vu molt intensa: és la mateixa columna que obre el suplement valencià de la setmana passada («Bunker»).

A mi com a lector em seria molt més útil, interessant i còmode un únic suplement que reunís les aportacions de totes dues: útil i interessant, perquè així estaria més al corrent de què es cou a les lletres valencianes (curiosament, les balears i permeteu-me la simplificació generalista, estan representades a tots dos suplements. Serà perquè no hi ha Quadern a les Balears?); còmode, perquè no hauria d’imprimir dos suplements diferents que, de fet, parlen del mateix.

Sé, o almenys sospito, quina és l’explicació a aquest absurd i no té res a veure amb la cultura. En fi, jo seguiré llegint ambdues versions, a veure si entre una i altra, de pas, redueixo la meva ignorància sobre la literatura valenciana (encara que vista la quantitat de llibres d’autors valencians ressenyats a l’última edició valenciana del suplement, potser hauré de buscar la informació en alguna altra font…).