La certesa de l’oblit
De sobte se m’acut que podria dedicar una estona a classificar i endreçar totes les velles cartes que conservo d’aquells temps ja llunyans en què encara mantenia correspondència amb dues o tres persones.
Cerco debades les cartes. No són a la capsa de cartró on s’acumulen en desordre entrades d’espectacles, programes de teatre i de concerts, fullets turístics, vells carnets caducats, alguna fotografia, desenes de postals i de felicitacions nadalenques, a més d’alguna carta escadussera, un clauer en forma d’ullera de llarga vista i alguna altra rampoina oblidada.
Cerco debades per calaixos i arxivadors, per armaris i altells. Cerco debades pels racons de la memòria el moment en què vaig decidir desfer-me de les cartes, la imatge del moment en què les rellegia per última vegada abans d’estripar-les i llençar-les a la paperera.
Però no trobo res. Ni imatge, ni record, ni cartes. Només trobo la certesa de l’oblit.
![Asusta a la Ministra [libera la cultura]](http://farm4.static.flickr.com/3595/3601315714_07919f2d71_t.jpg "Asusta a la Ministra [libera la cultura]")
Memòria selectiva, que en diuen…
Cristina
09/11/2007 a 12:10 pm
Un bon títol però a una realitat que a mi m’esfereeix. La memòria és tremendament fràgil i només te n’adones quan comença a fallar-te i quan la veus fallar en els éssers més estimats.
El record és la persona, estem fets de records, sense record s’esvaeix la identitat.
gamoia
10/11/2007 a 7:12 pm
Què és més real, el que va passar realment o el que recordem?
En quedarà alguna cosa dels correus electrònics que ens enviem? Els podrem rellegir quan siguem vells? En quina capsa de cartró els desarem?
Jesús M. Tibau
10/11/2007 a 9:42 pm
Se m’ha fet un estrany nus a l’estòmac al llegir-te. Potser perquè fa tant temps que no dono una ullada a la meva caixa dels “trons” que no se on és, i potser si no fos per aquest post, l’oblit se la menjava del tot. O se l’haurà menjat ja? No soc gens partidària de viure de records, però m’agrada conservar-los.
Moonsa
11/11/2007 a 2:28 am
Cartes? Uf, quins temps aquells, jo gairabé ja ni escric a ma.
manu
12/11/2007 a 10:32 am
Yo tengo una caja llena que hace tiempo que no miro. Pero aquí está.
peke
12/11/2007 a 12:33 pm
Ui, no, Cristina, la selectiva la tinc ocupada en altres temes.
No m’ho havia plantejat d’aquesta manera, Gamoia. Potser perquè, per sort, no m’ha tocat viure-ho amb cap familiar.
Ah, Jesús, la preservació de tota la documentació generada amb les tecnologies de la informació és una de les grans discussions, entre altes, en l’àmbit de les biblioteques. S’està apostant cegament pels formats electrònics sense tenir en compte que és més fàcil que no els puguem llegir al cap de poc temps, que no ho seria si estiguessin fixats en paper…
A vegades va bé enfrontar-s’hi, Moonsa, és catàctic.
Cartes, Manu, cartes. I encara n’escric, jo, de tant en tant.
Cuidado, peke, puede atacarte cuando menos lo esperes…
Un que passava
13/11/2007 a 11:18 am