Dels clàssics

Guardava a la llibreta on vaig prenent notes per algun dia convertir-les en entrades pel blog, algunes citacions del llibre d’Italo Calvino Por qué leer los clásicos que vaig recopilar por després de llegir l’Odissea i L’illa del tresor. Un entrada de l’Ana a Invasió subtil m’hi fa pensar, ja que cita dos fragments del mateix llibre, encara que amb intenció diferent, a «Els honoraris dels regidors».

Haver llegit molt i voraçment no fa de ningú un bon lector i sovint he dit que jo he llegit així. Hi ha llibres que no m’han dit absolutament res quan els he llegits, que fins i tot m’han provocat un cert rebuig, potser perquè no era el moment de llegir-los i d’altres que, tot i ser considerats per tothom clàssics imprescindibles per a una determinada edat, els he llegit més tard, força més tard. L’Odissea i L’illa del tresor són dos d’aquests llibres. El primer el vaig llegir, massa aviat potser, en una pèssima traducció a la que no trobava cap mena de sentit i he trigat vint anys a tornar-ho a intentar. El segon no l’havia llegit mai. Però tant l’un com l’altre els tenia ben presents, interioritzats, els coneixia, i llegir-los ha estat en els dos casos rellegir-los. Retrobar-los i reconèixer-los com es retroba un vell conegut que fa temps que no veus i, de cop i volta, el tens al davant i és com si mai no us haguéssiu separat.

Qui no coneix la història de L’illa del tresor? Qui no ha cantat alguna vegada allò de «quinze homes sobre el cofre del mort, rom, rom, rom i una ampolla de rom»? Qui no ha sentit parlar de Penèlope i el seu tapís, d’Ulisses i el seu llarg viatge de retorn a Ítaca, d’Ítaca mateix, de Telèmac? Són històries que ens han arribat per camins diversos i per manifestacions artístiques diverses: el cinema, la televisió, la pintura, l’escultura, la música…

Ho sé, ho sé: tot això són obvietats. És així perquè aquestes obres són clàssics i són clàssics perquè no passen de moda i perquè estan del tot incorporats a la nostra cultura. Però pensava en tot això mentre llegia aquests llibres i encara ara, rellegint Les metamorfosis, mentre encara em dura la impressió d’haver vist encara no fa un any algunes obres inspirades en les històries d’aquest llibre, com l’Apollo e Dafne de Bernini. I tot això em va portar al llibre de Calvino, potser cercant una bona explicació de què és un clàssic, com una obra arriba a esdevenir un clàssic. I entre d’altres, em vaig quedar amb aquestes paraules:

6. Un clàssic és un llibre que mai acaba de dir allò que ha de dir.

7. Els clàssics són aquells llibres que ens arriben portant impresa l’empremta de lectures que han precedit la nostra, i darrere seu l’empremta que han deixat en la cultura o en les cultures que han travessat (o, més senzillament, en el llenguatge o en els costums). [...] La lectura d’un clàssic ens ha de deparar una certa sorpresa en relació amb la imatge que en teníem.

9. Els clàssics són llibres que com més creu hom conèixer-los d’oïda, més nous, inesperats, inèdits resulten quan els llegeix de debò.

Italo Calvino. Por qué leer los clásicos. Barcelona: Tusquets, 1993. 278 p. ISBN 84-7223-499-1 [Traducció pròpia a partir de la traducció castellana del llibre].