Comença l’Any Rodoreda
04.01.2008 per Ferran - Un que passava
Comencem l’any rodoredià amb un especial Mercè Rodoreda al canal televisiu del 25è aniversari, els mateixos que van ser líders d’audiència la nit de cap d’any i que tenen no-sé-quants-programes entre els més vistos l’any passat −i un televident avorrit de sentir repetir a tort i a dret aquestes tres dades—, un especial que consistí en el passi de la versió cinematogràfica de La plaça del Diamant, la reemissió del capítol d’El meu avi dedicat a l’escriptora («Mercè Rodoreda, vida secreta») i un capítol especial de l’Aleph sobre l’autora.
Com que tinc per principi no mirar programes televisius gaire més enllà de les dotze de la nit, aquest últim no el vaig veure. Sí que vaig mirar la pel·lícula i el programa que venia a continuació, amb por que la primera em provoqués el mateix rebuig que em provocà fa anys. Però no; sembla que l’avorriment que sentia per la Colometa s’ha esvaït amb el pas dels anys i, fins i tot, vaig arribar a emocionar-me amb algunes escenes de la pel·lícula. Tot plegat fa que que s’esvaeixi la recança de tornar a llegir la novel·la, una de les de l’autora que fins ara m’havia negat a rellegir. I també m’ha servit per adonar-me que la que fins ara creia coincidència temporal de la lectura de la novel·la (a l’institut, per obligació) i la visualització de la pel·lícula (o de la sèrie que se’n feu, que és el que recordava) no ho fou, ja que aquesta s’estrenà anys abans que hagués de llegir la novel·la a l’institut. Caldrà començar a atipar-se de cues de pansa…
Quant al programa següent, em donà la sensació que hi havia la voluntat de presentar Rodoreda negativament, com algú que abandonà el fill i el marit per viure amb l’amant: tot i els testimonis dels que la conegueren i de la seva biògrafa, semblava que el guió volia remarcar les conseqüències negatives de l’opció de vida de l’escriptora més que no pas les causes que la portaren a prendre determinades decisions. Però sempre serà millor que se’n parli i se’n coneguin les diferents versions que no que s’oculti informació o que es doni esbiaixada.
A partir d’aquest dissabte també es reemetrà l’adaptació de Mirall trencat, que segur que no miraré: per impossibilitat horària, però també i sobretot perquè m’agrada massa la novel·la per atrevir-me a enfrontar-me a l’adaptació televisiva. I també perquè cal començar a dosificar, no sigui cas que tanta Rodoreda com ens espera ens la faci avorrir…
Una estona més tard: I quina ha estat la primera recomanació de la primera Hora del lector del 2008? Quanta, quanta guerra, de Mercè Rodoreda.
Doncs cap cop que fan la pel·lícula de La plaça del diamant per la tele me la miro, i la recordo, i ploro com una tonta. Potser perquè em recorda les històries que la meva àvia (i besàvia) m’explicàven de la guerra… Tot ia així, sempre dic de llegir el llibre, però mai ho faig. A veure si m’hi poso :S
Per cert!
BON ANY, Ferran!
Doncs si després de tants anys reveure la pel·lícula t’ha agradat, rellegir el llibre serà un plaer considerable, t’ho asseguro.
El capítol d’El meu avi és això: una visió de la Rodoreda com a àvia, la majoria de capítols d’aquesta sèrie “documental” són per l’estil, et volen fer una radiografia familiar del personatge, i en la majoria cauen en una mena de sentimentalisme tou i massa dolç. Però amb la Rodoreda no els va quedar igual, perquè la vessant familiar de la Rodoreda té un altre “aire”, així que van tirar de veta del sensacionalisme i el morbo més arrossegats i així els va quedar. Vergonyós.
A més, ja se sap que quan la història l’expliquen els mateixos personatges que l’han viscuda has d’entendre els testimonis com el que són i no com a informacions contrastades i objectives. Vaja, que la Rodoreda era una gran escriptora, però per al fill o el nét això és secundari, evidentment, perquè per a ells abans que escriptora era (o havia de ser) mare o àvia.
Ara, jo diria que se celebra l’any de la Rodoreda escriptora, perquè a ningú li dediquen un any per ser una àvia exemplar (tot i que tot podria ser, perquè 2008 també és l’any de la patata!?).
En fi, de reposicions viu i sobreviu la tele.
“perquè m’agrada massa la novel·la per atrevir-me a enfrontar-me a l’adaptació televisiva”
A mi Mirall Trencat tb m’agrada molt, i confeso q el primer cop q vaig veure la sèrie televisica em va decebre bastant… Tot i això, un estiu (que no recordo si era aquest o l’altre) la van re-emetre i li vaig acabar agafant gust.
Seguar que seran molts els actes d’homenatge que es faran enguany. Jo en tinc preparats un parell o tres.
Se’ls mereix aquesta gran autora.
Continua fent-me gràcia la nostra coincidència en lectures, notes sobre llibres i propòsits de re lectura com aquest, Ferran.
Salutacions.
A veure si a final d’any hem coincidit gaire, Ana.
I tant que se’ls mereix, Jesús. Jo també espero participar en alguna de les activitats que hi ha previstes.
Em fa una mica de por, bibliogirl, la veritat. De tota manera, no la podré veure. Qui sap si més endavant, en dvd, m’hi atreviré.
Estic del tot d’acord amb el teu comentari, Tina. Fins i tot havia pensat que ja que fan alguna cosa a televisió, potser podrien haver-la fet nova, no? Potser l’Aleph que no vaig veure, que sí que era nou…
Bon any, Elizabeth. Tan como plorar, no, la veritat (de petit plorava per no res amb qualsevol pel·lícula, ara em costa força). Sí que és cert que la història ens és molt properes, la meva encara en parla, dels bombardejos de Barcelona i de com reaccionaven.
Ara que es l’any Rodoreda us recomano dues novel.les recents: una es “Màxima” de Mariona Masferrer i l’altre “Temps d’absències” de Marta Planes, amdues editades per Actéon Editorial. En elles es pot veure com la Rodoreda a creat escola.
Gràcies per les recomanacions, Andreu.