Sala de lectura, lxv: Diario de Hiroshima, de Michihiko Hachiya

6 de agosto de 1945

La hora era temprana; la mañana tibia, apacible y hermosa. Por los ventanales abiertos que dan al sur contemplé distraído el agradable contraste que ofrecían las sombras de mi jardín con el brillo del follaje, tocado por el sol desde un cielo sin nubes.

Així comença el diari escrit a partir de les notes que des del 8 d’agost i fins al 30 de setembre de 1945 recollí el doctor Michihiko Hachiya, director de l’Hospital de Comunicacions d’Hiroshima, testimoni, víctima i supervivent de l’horror que es desencadenaria pocs segons després d’aquestes primeres línies. El diari descriu com va poder arribar amb prou feines a l’hospital, que estava prop de casa seva, amb l’ajut de la seva muller, també ferida, els dies de convalescència de les ferides i com va viure els dos mesos que van des de l’explosió de la bomba fins a la signatura de la rendició del Japó i la invasió nord-americana.

Malgrat el seu estat de salut, el metge s’imposa a l’home i des del primer moment intenta comprendre què ha passat i reconstruir-ho, per saber com enfrontar-se a la mortaldat i als símptomes estranys que presenten els malalts que van afluint a l’hospital, molts d’ells metges i infermeres que hi treballaven. De mica en mica, a mesura que van rebent nova informació sobre el tipus d’arma que ha explotat sobre Hiroshima —gairebé sempre en forma de rumor, ja que la ciutat ha quedat incomunicada; d’altra més fiable, dels metges i els visitants que arriben de fora—, comencen a entendre l’abast de les conseqüències de l’explosió i a descriure el «mal de radiació», llavors desconegut encara.

Después del pika habíamos pensado que con el tratamiento adecuado los quemados y heridos no tardarían en restablecerse. Pero ahora era indudable que no sería así. Aquellos que se recuperaban sin complicaciones terminaban por presentar otros síntomas que finalmente conducían al desenlace fatal. El hecho de que murieran tantos pacientes sin que acertásemos a explicarnos la causa de esas muertes era desesperante. Ninguno de nosotros sabía a qué atribuir la presencia de aquellos extraños síntomas, y en los últimos días habían comenzado a aparecer las hemorragias puntiformes, dando origen a un nuevo motivo de alarma. [p. 111]

Però aquestes pàgines no constitueixen només un diari mèdic, sinó també un testimoni del dolor, de la por, del patiment, de la incertesa sobre el present mateix que s’ha abatut sobre la ciutat i el país, dels petits actes heroics de què és capaç l’ésser humà en situacions extremes i, també, dels actes indignes que som capaços de cometre. També hi és molt present la reflexió sobre la guerra mateixa i els culpables d’haver-hi abocat el país: els japonesos, en sentir la veu de l’emperador, que no havien sentit mai abans, demanant-los paciència per «tolerar l’intolerable» (la rendició), no el culpen per la guerra sinó que en culpen la camarilla militar que s’havia apoderat del país els anys anteriors a la guerra.

El resultado era que el hombre de armas hacía su voluntad, tuviese o no razón. Cuanto más alto era el grado, tanto más endiosados se sentían. Dentro de ese régimen, quienes más se jactaban, insultaban y amenazaban más alto ascendían en la escala jerárquica; y de esa clase de material salían los cerebros del Estado Mayor. En sentido común, la discreción, no se conocían. Arremetían en todas direcciones, como jabalíes, ajenos a la realidad, hasta agotar sus energías incontrolables. Pero ni aun entonces cedían o atendían a razones, por temor de perder esa autoridad y reputación ganadas gracias al miedo.

Bajo semejante yugo, la soldadesca y el pueblo sufrían más, y con ellos el Emperador. De lo contrario, ¿por qué obligarlo a anunciar la rendición y hacerse responsable de los actos de la camarilla militar? [p. 102-103]

Afortunadament, les ferides del doctor Hachiya es van guarint i no sembla haver estat afectat per la radiació, de manera que de mica en mica torna a ocupar-se de les seves tasques de director de l’hospital, d’atendre els malalts i d’investigar el nou mal. Té molts amics que el visiten tan bon punt saben que és viu, i aquestes visites li aporten nova informació sobre la guerra i sobre l’explosió sobre Hiroshima. Com la descripció del núvol provocat per l’explosió, que els habitants d’Hiroshima no van veure, però sí els que estaven fora de la ciutat, com el seu conegut Hashimoto:

En ese momento vi que de Hiroshima se elevaba una nube gigantesca, y de ambos lados de la nube principal comenzaron a desprenderse otras nubes más pequeñas, muy bonitas, que se abrieron como una abanico dorado. ¡Creo que nunca vi nada tan magnífico!

[...] Ni se imagina que hermosa era esa nube, ni roja ni amarilla. Era de una belleza imposible de describir.

—¿Tenía contornos bien delineados?

—Como si hubieran trazado una línea recta sobre el azul claro del cielo. Después de esa primera línea fueron abriéndose otra y otra y otra [p. 171-172]

Les notes que va recollir des del primer moment li serviren per redactar aquest diari, de prosa tan concisa i directa que en molts moments esdevé de gran cruesa, però alhora amb una gran tendresa i no està exempta d’alguna pinzellada humorística.

• Michihiko Hachiya. Diario de Hiroshima de un médico japonés (6 de agosto - 30 de septiembre de 1945). Pr. Elias Canetti. Tr. J. C. Torres. Madrid: Turner, 2005. 236 p.84-7506-723-9.

 

Technorati Tags: lectures — llibres — Michihiko Hachiya — Diario de Hiroshima